Sembla que han pintat tots els daurats del Principal amb purpurina. Sí, ho sembla, no és una broma. Malauradament, aquesta és la impressió que fan avui els daurats del gran espai interior del teatre. Com pot ser mai un desgavell com aquest? Com s'explica aquesta manca de la sensibilitat més elemental? Ens en feim creus i qualsevol excusa o possible justificació ens sembla surrealista, inimaginable. No ens voldríem precipitar, però no trobam cap explicació lògica per a un tal desbarat. I tot després d'anys i més anys de reparacions, restauracions, rehabilitacions o el que es vulgui dir. Perquè passades diferents obres i aturades, passades cinquanta mil vicissituds, hom entrava amb certa il·lusió a un Principal acabat de renovar. Tanmateix hem de dir que la volumetria terrible del nou buc, aquell embalum grandiós afegit a la façana, ens havia estret el cor. Ens havia aterrit des que comparegué entremig del procés de rehabilitació. Però també s'ha de dir que avui el desastre s'adapta el millor possible al frontis historicista del teatre, és quasi un miracle veure com la terrible volumetria afegida passa relativament desapercebuda. I és així perquè, contrastant, harmonitza amb el classicisme de la façana. Les seves línies són moderníssimes (encara que neutres) i el seu acabat no és de pedra (s'ha pintat d'un gris també molt neutre). Però l'afegit encaixa perfectament en la façana eclecticohistoricista del teatre. Precisament aquest és l'encert del nou buc, la utilització de tots aquests elements i recursos en el seu disseny: neutralitat, modernitat, discreció, absència de mimetismes i equilibri. Per això, com dèiem, un bon dia, entràrem per primer cop al nou Principal amb certa il·lusió. Però durà poc l'alegria, perquè només entrar ja ens decebé el vestíbul. On eren els antics miralls?, els daurats?, l'emblemàtic vermell de les parets? On eren les esplendoroses làmpades dels barandats de marbre blanc? (del bronze antropomòrfic de les quals ens ajuda a fer-ne memòria en Pep Balaguer). On eren els mobles de tota la vida? Tanmateix ens sobreposàrem i ens entretenguérem reflexionant llargament sobre aquell nou interior, sobre aquella nova moda. La decoració neobarroca actualíssima del vestíbul ens mostrava alhora cert minimalisme, cert barroquisme; blancs i negres en abundància. Així és el neobarroc. Tanmateix sembla una tendència una mica penosa, una mica «de mal gust», una moda indiscreta i provocativa en la qual costa entrar-hi. Però la provocació arriba a ser un plaer, també ho és sempre sentir-se del temps, de la modernitat (encara que la paraula ja no se sap què significa exactament). És un gust compartir d'alguna manera un codi que alguns encara desconeixen. Així que ens anàrem sobreposant a la primera i negativa impressió que ens féu el nou vestíbul del Principal. Entretant, seguírem les nostres reflexions sobre la nova tendència en decoració d'interiors. Gairebé ja apreciàvem aquell barroc amb contenció (difícil), amb ironia (també). Aquella moda amb negres (el color icona del neobarroc) i amb blancs que predominen. Amb superfícies dures, pulides, enllustrades, lacades, vidriades, cristal·lines, opaques. Amb molts de plànols llisos contrastant amb algunes superfícies onejants. Amb velluts negres contrastant amb lluentors de vidres i miralls. Bé, d'acord, ja està bé de reflexions. En poques paraules, gairebé apreciàrem, toleràrem almanco, el neobarroc del vestíbul i d'altres espais del Principal. «El que s'usa, té excusa», ja se sap. Era el nostre primer dia al teatre ciutadà més emblemàtic, la primera visita després de la renovació, així que férem un exercici de flexibilitat. Volíem passar una mica de gust.

Tanmateix, estàvem una mica sorpresos que haguessin tractat el nostre Principal de tota la vida d'una manera tan iconoclasta. S'ha d'esmentar que estàvem una mica sense saber ja per on anàvem amb tant de neobarroc, malgrat els nostres intents de flexibilitat amb l'assumpte, malgrat la nostra autocomplaença en el fet de tenir idees avançades. Llavors, entremig de tot plegat, pujàrem escales, tractàrem amb acomodadores, transitàrem per corredors i ens ficàrem "finalment" a la llotja. Després els vermells de sempre del Principal comparegueren davant dels nostres ulls i ens esmorteïren una mica l'ànim contorbat. Llavors quasi ens sentírem com els personatges de Mariona Rebull quan saludàrem els veïnats de llotja, quan comentàrem si hi havia aquella o l'altra persona a les butaques. Quasi com personatges de Mariona Rebull. Però no. No, perquè aquells vermells no acabaven d'anar, ens desconcentraven. Hi havia cosa amb allò. Ens hi returàvem i notàvem alguna sensació difusa de rebuig que no sabíem on encabir. Desassossegats intentàvem admirar novament aquell interior del teatre. S'havia de reconèixer que la restitució de les llotges al lloc de l'amfiteatre semblava tot un encert. El Principal havia recuperat la seva fesomia original, quasi ja ens sentíem com a la Fenice de Venècia, o al Liceu (més proper). Però hi havia un corcó que ens contiuava rosegant per dins; no, qualque cosa no anava, ens desassossegava malgrat tot. Vertaderament hi havia un corcó que ens feia esvair les imatges de la Fenice i del Liceu. No era el neobarroc del vestíbul, això ja ho teníem mig paït. Potser ens desassossegaven els vermells, però es tractava d'això? No, els vermells no. Era molt proper als vermells, eren potser els relleus del damunt; passava cosa amb allò. Sí, ho eren. Aquell color apagat, opac, plasticós. La idea no volia sorgir, era massa abominable, inimaginable, perversa. Vertaderament eren els relleus?, aquelles formes daurades sobre els vermells. Daurades? No, no ho volíem veure. Però la paraula ja es començava a formar en zones ignotes del nostre cervell. No, no. Ens hi resistíem. Opacitat plasticosa, un renou opac, una lluentor opaca, un so opac. Un llustre que no llustreja, un color que no és color. Un metall que no és metàl·lic, una textura que no és textura. Els relleus, els vermells, els daurats. Sí. Llavors, amb força, vencent resistències terribles, es començà a conformar la paraula fatídica. Sorgí de cop en sec, de molt endins, passà en un no-res del pensament a la paraula. Brollà com una sentència, com un barboteig originari: PURPURINA! La mirada extraviada topà amb els companys de llotja, topà amb la persona amb qui compartim més ànsies (això sembla).

Purpurina. La mirada fuita xocà amb els comentaris sobre si qualcú s'assemblava a qualcú altre. Els companys, fins alguns veïnats, s'havien girat sorpresos. A què venia aquella imprecació? Aquell to funest i dramàtic? Aquella mirada? Llavors, mentre ens explicàvem, férem plenament conscient aquella idea abominable que prenia cos amb les pròpies paraules: ens semblava veure que tots els daurats dels relleus, els relleus dels vermells, s'havien repintat amb purpurina. Amb la purpurina més abjecta, més opaca i plasticosa que es pugui imaginar. Per això els frontis de les llotges tenien un aspecte tan lamentable, tan enfitat, per això feien aquella sensació tan desassossegadora. Abans vermells i daurats, ara vermells i empastissats. Recordàrem la lluentor esplendorosa dels daurats del Principal d'abans, enyoràrem aquells daurats fets amb pa d'or. Per què no els havien deixat simplement així com eren, així com estaven? Recordàrem la dita: «l'or no ha de mester daurar», quanta de veritat en tan poques paraules. Llavors, posats a fer, intentant trobar alguna justificació, ens demanàrem si tot ho havien fet a causa d'algun tractament ignífug. Però l'or no és combustible, sembla que no tendria cap sentit. Més combustible semblava aquella purpurina, aquell esmalt enfitat, plasticós i adotzenadíssim. Més combustible semblava una purpurina digna del més deixat dels cines de barriada, digna de qualsevol cine de reestrena dels temps de l'autarquia franquista.

Avui, dies després d'aquella primera anada al més gran teatre de Ciutat renovat, encara ens en feim creus, és realment possible que hagin posat purpurina al Principal? I si no és purpurina, què han fet?, quina l'han feta perquè ho sembli?