Amb l'exabrupte de Mahmud Ahmadinejad a la universitat de Colúmbia "digué que a l'Iran no hi ha homosexuals", a servidor m'ha passat com amb la picada de certs insectes "record un atac de xinxes a Tizi Ouzou, a la Kabília": no hi dónes gaire importància de principi, però al cap d'un temps et posa rabiós. Aquest home mentí sobre l'Iran per donar-ne una imatge més neta, moralment mereixedora de tota lloança. No hi ha gaire a dir sobre la bajanada del president iranià, però sí que he de reconèixer que després de sentir-lo em va quedar com un regust amarg, com un malestar general, primer indefinit, després més concret. He mirat de refer el camí recorregut per aquesta mena de neguit per si hi detectava unes causes més ben perfilades, i més o menys podria dir que vaig començar a localitzar-les en traslladar-me mentalment a la situació dels homosexuals iranians: com de dolorosa deu ser la seva inexistència. Perquè una cosa és exercir la teva sexualitat de manera clandestina i l'altra és exercir-la des de la inexistència: amb el benentès que la qüestió no és gens metafísica.
Al marge del corrent de solidaritat amb els homosexuals iranians "i amb tots els iranians perseguits per una o altra raó" que aflora com a reacció instintiva a l'estúpida crueltat d'Ahmadinejad, neix també un altre sentiment semblant a l'angúnia en imaginar com seria el món sense homosexuals. Un món sense homosexuals seria un món severament mutilat: en les seves llibertats, en la seva varietat, en la seva sensibilitat, fins i tot en els seus hàbits. No es tracta d'avaluar ni de valorar l'aportació que en tots els camps han fet persones homosexuals al progrés de la humanitat, sinó de considerar com la seva mateixa i sola existència ha ajudat a entendre amb més profunditat la vida i ens ha menat a ampliar decisivament el concepte de llibertat, que afavoria tradicionalment les ànimes i mantenia els cossos en una indigència miserable. Sense els homosexuals el món no seria tan lliure "amb tot i el que li manca per ser simplement lliure"; a part, seria molt més gris, més reprimit i més brutinyós. No tendríem tants de punts de vista sobre les coses, per tant la nostra visió del món seria més limitada, més pobra, més uniforme. Carlos Fuentes insisteix sovint en l'homofòbia com una de les grans amenaces del nostre temps i que acompanya l'onada neo-con. Vius, doncs: l'homofòbia és un gran perill per a les llibertats i d'alguna manera les simbolitza totes.
