Volíem veure un Jovella-nos de Goya. Amb aquesta intenció férem una visita de cortesia al Museu de Belles Arts d'Astúries. Cercàvem una icona i descobrírem un museu i un director il·lustrat. El professor Emilio Marcos Vallaure, director del Museu, ens despertà tota casta de sensacions i ens féu descobrir un seguit de connexions només visibles per a persones cultes. Des d'aquesta perspectiva ens donà una lliçó profunda de nacionalisme asturià, vist amb ulls d'una persona que té una capacitat extraordinària per entendre i explicar la història de l'art, del pensament, de l'economia i de la política formant part d'un tot, com pocs són capaços de fer-ho de forma improvisada, Defugint sempre l'anècdota. D'entrada bona part de l'inventari de pintura d'aquest Museu prové del fons Masarnau, una col·lecció culturalment catalana, contemplada des d'Astúries, per explicar la història de la diversitat. Seguint aquest fil, Emilio Marcos ens mostrà un seguit d'obra mallorquina i catalana, des de taules gòtiques, a gravats de Sureda, fins a arribar a Valldemossa, de Santiago Rusiñol.
A banda d'aquest component emocional, i després de contemplar l'obra de Goya, principal motiu de la visita, em vaig entretenir en una petita vitrina que contenia l'episodi erudit d'aquella sala de transició de l'Antic Règim a la Contemporaneïtat. Allà hi descobrí un episodi que només pot explicar un savi, un erudit i que únicament es podia haver adquirit amb una sensibilitat i un gust fora del comú. Era un petit conjunt de llibres, al costat d'un petit retrat de Francisco Amorós, sobre porcelana. La vitrina estava situada davant un quadre de Dona Maria Teran de Amorós, pintat per Agustín Esteve Marqués (1807), amic de Goya. Una de les obres d'Amorós, imprès a Madrid també el 1807, portava imprès un gravat de Goya del Real Instituto Militar Pestalozziano, fundat el 1805 per aquest pedagog militar. Molts il·lustrats espanyols, molts visionaris, molts reformistes, homes cultes i profundament compromesos amb el país i el seu futur, el 1808 no es fiaven d'aquella Espanya en la qual vivien. Molts, com Amorós, imaginaren el progrés posant-se al costat del projecte francès. De fet, gràcies al seu exili, Amorós és avui conegut arreu del món. Per ventura no és un mal dia, aquest de la Mare de Déu del Pilar o «del que es digui», per pensar en aquells que durant la història desconfiaren d'Espanya, amb pretextos o raons fundades.
