Un bon boc expiatori

El victimisme no passa de moda. Ens agrada queixar-nos i ara més que mai, sobretot perquè cada vegada més la realitat personal que cadascú és capaç de gaudir no està tan condicionada com en altres èpoques per factors exteriors. És a dir, som cada dia més lliures i la nostra situació no depèn tan incondicionalment de circumstàncies ambientals o històriques (plagues, guerres o grans fams); no hi ha grans daltabaixos econòmics, ni calamitats públiques, sinó més aviat un ordre més o menys ben assentat que permet que els individus s'autodeterminin amb independència. Davant això, el fracàs personal no sol tenir per causa el món en què vivim sinó que es deu a la pròpia negligència. I és que com més lliures som, més responsabilitat se'ns exigeix. Quan tot estava lligat i l'ordre social i econòmic era inapel·lable, no hi havia lloc pel compromís amb un mateix; tot el que hi havia per fer estava bastant clar, i no fer-ho equivalia a morir-se de gana. Avui més que mai són l'esforç, la voluntat personal, la imaginació i l'empenta les que tracen el destí de l'individu. Però assumir això, comprovar com per fortuna tot depèn d'un mateix, genera molta angoixa, una insuportable intranquil·litat. Cada dia més gent necessita un amo. Si podem justificar les nostres frustracions carregant contra els que ens envolten, responsabilitzant-los a ells de la nostres carències, llavors perfecte. Quina comoditat, ser víctima! Rebre condols, sentir-se el centre de totes les mirades, que s'apiadin d'un, quin plaer no deu provocar trobar-se sempre envoltat de cotó fluix, de paraules suaus, de docilitat. Estem aixecant la societat de les víctimes; aquí, tothom és víctima de tothom, del sistema educatiu o penal o de transports, de les famílies desmembrades, del capitalisme consumista, del mercat immobiliari o del veí trompetista. Ningú és responsable de res; en lloc de buscar les ocasions pel propi millorament, el més preuat és fer-se amb un bon boc expiatori: com més pelut i banyut millor.