Ja veurem en què acabarà això de la Llei de memòria històrica, encara que ja ho podem imaginar. En aquest país que avui fa festa la memòria esbiaixada, la desmemòria i la tergiversació de la memòria han estat esports intel·lectuals tan practicats que qualsevol reivindicació en singular de la memòria sona tan sospitosa com pueril. A cop de decret, ara, però, hem de recordar allò que durant tants d'anys ha estat curosament i esforçada amagat, dissimulat i distorsionat? Quina ambició, aquesta dels nostres governants! La desmemòria i l'oblit esponerosos i múltiples no van requerir cap disposició oficial, cap decret ni acord oficial, i malgrat això són un escenari tan característic del transcórrer històric hispànic que només la reivindicació de la memòria històrica, així, en pla redundant, hauria d'adreçar-se en primer lloc a guardar memòria de tota aquesta desmemòria, i que ningú no jugui amb la mínima confusió per distreure-ho.

Bona part de la feina dels historiadors, d'alguns historiadors afeccionats i partidistes, s'ha centrat durant dècades a endolcir i regenerar els fets i els pensaments dels protagonistes del passat, i recordar-ho hauria de ser la primera tasca d'aquesta ambició sobtada per recuperar la memòria a cop de butlletí oficial. Manuel Fernández Àlvarez, per exemple, denunciava fa alguns anys l'oblit que s'havia anat construint, durant segles, sobre la figura de Felip II, oblidant-ne del tot els essencials ingredients del seu regnat: el fanatisme religiós i la repressió dels dissidents. Queda massa lluny, potser, per recuperar-la, aquesta memòria? La llarga i fructífera, diguem-ho així, tradició de la Inquisició (els efectes de la qual, que ningú no s'enganyi, són visibles encara en algunes actituds públiques i en la supremacia de les successives monarquies sobre els modestos intents lliurepensadors), quanta memòria exigirà, per compensar l'oblit de segles? Si la resposta que es dóna a aquest clam és que la memòria s'ha de recuperar a data fixa, només des del passat segle, i no complet, ja no caldrà afegir més per confirmar que la voluntat governamental és recuperar una memòria parcial. I això que acostant-nos al present la memòria, o l'oblit que s'hi ha fomentat, també plantegen evidents exigències. ¿Recuperarem, per exemple, la ingent i secular feina de moltes institucions estatals per acabar amb qualsevol pretensió de pujar llengües i cultures diferents a lúnica que rebia suport legal? ¿Recuperarem, per començar, o per acabar d'un cop amb aquesta tasca de recuperació històrica, tots els assaigs per silenciar les llengües autòctones, regionals, vernacles, minoritàries..., incloent-hi en la feina el llistat d'aquests adjectius que s'hi han emprat com a insults? ¿Recuperarem la història dels eufemismes que han adornat, i dissimulat, la dictadura franquista com «el règim posterior a la guerra civil», que és una expressió que pot induir a imaginar la feina d'un historiador afeccionat però que és més que freqüent en obres publicades per la Real
Acadèmia de la Història? ¿Recuperarem la memòria, falsa o directament inexistent, fantàstica, dels complots i les conspiracions que s'han dirigit contra Espanya, i que només han servit per limitar i censurar les aspiracions col·lectives de llibertat? ¿Recuperarem tots els silencis, i tot el que s'ha perdut a còpia d'aquell vell costum de menysprear tot allò que s'ignora? I recuperarem tots els esforços que es van fer durant dècades per mantenir els espanyols lluny de les perilloses contaminacions de Rousseau, de Kafka, de Picasso i, last but non least, de Kim Novak i de Fellini? Si es tracta de recuperar la memòria, que es posin a la feina i aprofitin els encarregats estatals per demanar-li a Manuel Fraga, abans que sigui massa tard, qui i per què va retardar l'aprovació de la llei que creava el tribunal d'Ordre Públic, el 1963, perquè puguem explicar l'afusellament de Julián Grimau per un escamot de soldats de reemplaçament.

Així que ara hem de recuperar la memòria. Com estaran les coses que una bona part del personal sospita que aquesta urgent dèria memorística tracta de segellar definitivament l'oblit que, entre brindis i altres feines més urgents, significà la transició, i així recuperar la poca èpica que li queda a aquell episodi, que la història oficial conta com a model per a altres nacions del planeta i que la història crítica explica com a paradigma del pas d'una dictadura a una democràcia sense cap interrogant sobre responsabilitats, ni culpables, ni col·laboradors.

Lincoln Steffens s'equivocà quan digué que havia vist el futur i que funcionava, i nosaltres ens hem d'empassar ara que alguns espavilats han vist el passat i hi han vist el país de mai de la vida, o el país del mag d'Oz, perquè no s'acaba de distingir-hi res amb claredat.