Quadern de viatge

Dilluns, 1.- La distància que separa l'optimisme del pessimisme, passant per la fase neutra, potser negligent o desidiosa, de l'apatia, en els bipolars anímics, declarats o clandestins, i encara en els malalts imaginaris, no diagnosticats d'aprensió, ni d'hipocondria crònica afectiva, excessivament vulnerables tant a la indiferència, com a la consideració, excessivament indefensos davant l'afalac, no pot amidar-se pel sistema mètric decimal, atesa la circumstància que la separació entre ambdues disposicions d'esperit no és longitudinal, ans ha de mesurar-se mitjançant espais temporals, per determinar la distància entre les quals tampoc no serveix el sistema horari d'ús laboral, de tan urgent i sobtat com es produeix el canvi entre un estat d'ànim i el seu contrari. A més, el temps irreal molt rarament pot quantificar-se en intervals desxifrables. Tanmateix, les oscil·lacions entre abismes i cims són freqüents en totes les persones amb capacitat d'experimentar sentiments i necessitats. En general, mai no arriben a suportar corbes extremes, ans depressions i alçades de perfil lleu, sinuositats que els mecanismes de defensa de la raó controlen i regulen de forma natural, si de cas en ocasions els cal una petita ajuda mèdica que restableixi l'equilibri temporalment extraviat. Quan no es tracta d'una patologia identificada, que ha de ser guarida clínicament, car sovint es tracta d'una mancança química en un inexorable, complex procés químic propens a l'extinció, tant l'abatiment, com les fluctuacions del caràcter per la incidència d'elements externs, i no controlables, a la voluntat, en teoria podria combatre's amb una actitud positiva i ferma, rebutjant l'especulació estèril, allunyant els pensaments abstractes o inútils, i preocupant-nos, únicament, de les conviccions interiors, de les seguretats bàsiques, de les certeses primàries. No fa gaire, l'escultor Martín Chirino, que amb els anys sembla haver accedit a un estat de gràcia molt difícil d'abastar, en unes declaracions manifestava: «crec que tot allò que em passa és el millor que em pot passar». La insatisfacció permanent, davant els esdeveniments, àdhuc davant els nostres propis actes o les nostres pròpies obres, és l'arrel d'aquesta dolença tan dolorosa que ens fa malalts i miserables, valorant desmesuradament allò que farem, o allò que hauríem d'haver fet, i escassament allò que hem fet. Si ens fos possible acceptar que cada dia és el millor dia de les nostres vides, i allò que fem és el millor que sabem o que podem fer, sens dubte milloraria l'existència d'aquells que viuen l'angoixa de la incertesa, l'ansietat de les limitacions, el desassossec per la feblesa de necessitar.