Se m'acudeixen tres tipus de tempestes: les previsibles, les imprevisibles i les de dins un tassó d'aigua. El cap de fibló "millor: fibló sencer" que travessà Mallorca de la badia de Palma a la d'Alcúdia era imprevisible, segons ens diuen els del Centre Meteorològic, malgrat costi de creure als «creients» en la totpoderosa ciència. Davant d'un esdeveniment així, on la tecnologia disponible encara no ens permet avisar la població amb prou antelació, la manca de previsió permanent és el que més danys provoca. Cal demanar-se per què les tanques publicitàries no permeten passar el vent i deixen d'actuar com a perilloses veles (perquè és més car, boiano!), els materials d'obra tenen dubtoses o inexistents fixacions (les grues, que per llei la tenen, han resistit l'envestida) i no s'explica àmpliament a la ciutadania que cossiols i altres trastos de les terrasses i balconades són instruments perillosos si no estan ben fermats. De logotipus ostentosos, millor no parlar-ne. Però, malgrat funcionàs la prevenció, sempre hi hauria l'accidentalitat consubstancial a la vida. No podem tenir-ho tot previst i assegurat perquè sempre surten imprevists i conjunció de variables que ens sorprenen. És impossible viure sense riscs. Per contra, la decisió sobre la ubicació de l'hospital de referència se sabia que provocaria una tempesta previsible. A més que Son Espases s'havia convertit en un símbol per a molts "i aquests dies ja veim quines vísceres es remouen quan a alguns els toquen o els cremen els símbols", l'esquerra en el govern s'havia manifestat en contra d'aquesta elecció. Amb tot el ventall de matisos que vulgueu, podem afirmar que els partits d'esquerra del pacte governant havien alimentat l'esperança d'un canvi radical respecte a la vergonyosa tria feta pel fugat Matas. Per pressions de la ciutadania i per coherència es feia difícil sustentar la decisió de mantenir el projecte del fugat, malgrat els informes tècnics i les anàlisis polítiques ho consideraven la menys dolenta de les possibilitats reals. Tot plegat convertia en un joc avorrit el pronosticar una forta tempesta. Marca de la casa de l'esquerra plural, les traïdories internes i la permanent necessitat de visualitzar les diferències han sorgit amb una exactitud previsible. Llavors: la tempesta de declaracions, de plànols, de filtracions, d'amenaces, de reunions... Si era previsible, per què no ens l'han estalviada? O, si voleu la pregunta d'una altra manera: no saben gestionar una crisi o no poden perquè la diversitat i la fricció en ella és consubstancial a l'esquerra? Sigui el que sigui, massa temps ha durat la visualització d'una tempesta previsible. L'assistència de membres del govern Antich a la manifestació que dissabte passat es convocà contra la decisió d'aquest podia fer pensar que les aigües venien remogudes i els vents de revolta eren huracanats. Ja ho veis: una tempesta en un tassó d'aigua. S'inventen una fórmula ocurrent per dir que la decisió del govern no és solidària, com ho són totes, i que ells es mantenen en un govern del qual no participen en la més important decisió presa fins ara (ho podria signar, magistralment, Grouxo Marx). Si com a placebo els conhorta, ja està bé. Però no hi ha notícies de placebos que s'encomanin als votants.