Tal volta per primer cop des del novembre del 1975, data en què assumí la prefectura de l'Estat, el rei Joan Carles ha sortit en persona en defensa de la institució monàrquica recordant que la seva tasca «ha propiciat el període més llarg d'estabilitat d'Espanya». La crema d'imatges reials al Principat, la tensió propiciada perquè el lehendakari Ibarretxe vol convocar un referèndum per l'autodeterminació, i les crítiques que vessa l'extrema dreta des dels mitjans que li són afins han obligat Joan Carles a defensar la institució que encarna.

El suport dels dos grans partits estatals, PP i PSOE, ha estat immediat i, amb aquesta convergència dels dos grans, la monarquia té garantida una tranquil·litat aparent. Tanmateix, l'actual conjuntura, que s'ha convertit en delicada per la força dels esdeveniments, té una arrel de molt més difícil solució: la incapacitat històrica dels dos partits centralistes per posar-se d'acord i fer possible un projecte d'Estat descentralitzat al màxim, on la perifèria assumeixi tot el poder de decisió que es mereix pel seu pes econòmic i capacitat política; on el Senat sigui l'autèntica cambra vertebradora dels autogoverns; on les nacionalitats històriques i les regions autònomes assumeixin quotes de poder suficients per ajudar a marcar el rumb comú de l'Estat espanyol.

La Corona estaria més còmoda (i assoliria més protagonisme) amb aquest model. El problema és la pugna PSOE-PP, que sovint manipulen els problemes perifèrics en benefici propi per fer electoralisme. No pensen en l'Estat, sinó en interessos partidistes a curt termini. Al final la corda es tensa massa i el rei s'ha de defensar a si mateix. A PP i PSOE els manca de vegades el sentit d'Estat del qual presumeixen tan sovint.