(Les cartes que precedeixen la que publicam avui varen aparèixer
a Diari de Balears els passats dies 9, 11, 16, 19, 23 i 26 de
setembre).
CATORZENA REFLEXIÓ: Espanya incompleix la seva Constitució!
L'article 3.3 de la Constitució Espanyola estableix: «La riquesa de
les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni
cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció».
Especial respecte i protecció m'has dit? Espanya no només no
respecta, sinó que maltracta, i no només no protegeix, sinó que
reprimeix! Els idiomes que no siguin el castellà tenen molts menys
drets que qualsevol llengua d'un altre estat. Espanya, lluny
d'imitar models democràtics d'estats plurilingües, adopta un paper
uniformitzador i etnocida. Aquest paper no és cosa només dels
unionistes d'Érmua i altres col·lectius feixistes, sinó que és
atiat des del PP i el PSOE. Tant és Acebes com Blanco; Zaplana com
Ibarra. Al Congrés de Diputats espanyol els catalans estan obligats
a parlar castellà, però Bush pot parlar anglès! Es dóna la paradoxa
que, en la hipòtesi d'una visita del govern andorrà, es parlaria al
Congrés el mateix idioma que l'estat prohibeix als «seus»
ciutadans! Una conducta, antagònica a la dels estats plurilingües.
A Suïssa, el romanx només és parlat per un 0'5% de la població
(devers 375.000 persones), però els suïssos se senten especialment
orgullosos de contribuir a la supervivència i a la protecció d'un
idioma que és llengua oficial (com l'alemany, el francès i
l'italià). Els casos de Bèlgica (amb tres idiomes oficials) o del
Quebec al Canadà, delaten situacions de respecte democràtic a
col·lectius demogràficament molt menors que el dels
catalanoparlants a l'estat espanyol. Espanya no vol fomentar el
coneixement de les llengües de l'estat enaltint la riquesa cultural
que representa cada idioma. Podria fer un bon servei a la cultura
de tots els seus súbdits i fer cursets de cada un dels idiomes des
de les emissores i televisions públiques, establir la vertadera
igualtat lingüística en els premis literaris que convoquin
organismes públics (en comptes de parlar de «dictadura lingüística»
i exigir que ho facin només els ajuntaments dels països no
castellans), divulgar els noms i l'obra dels pensadors i escriptors
en cada idioma... Per higiene mental ni que sigui, a la majoria
d'espanyols els hi faria més profit conèixer Ramon Llull (no
Raimundo Lulio) i Jaume I (no el infante Jaime) que Fernando
Savater o «el Sidi» (ells en diuen Cid), per esmentar alguns dels
seus nocius mites. Tampoc no els faria nosa estudiar Ausiàs March o
Rosalia de Castro, com ens fan estudiar Espronceda. No fan ni faran
res d'això, perquè, com diu Raimon, no només ens amaguen la
història i ens diuen que no en tenim, sinó que ens volen fer creure
que la nostra és la d'ells! Per això Espanya no es limita a no
reconèixer les «seves» llengües en el «seu» estat, sinó tampoc en
el territori de cada una d'elles (excepte el castellà). Les
interpretacions del Tribunal Constitucional en cas de conflicte
lingüístic, afavoreixen els hipotètics drets dels espanyols (pobres
víctimes de la immersió!) i denigren els drets dels
catalanoparlants. Un dels punts més negres (a banda dels
col·lectius armats) és l'àmbit de la Justícia. Una ironia macabra
tractant-se d'un espai on els jutges han de defensar la igualtat i,
en canvi, fomenten els discrims. On rau el quid de la qüestió? Molt
fàcil: els espanyols no consideren seu (ni volen!) cap altra idioma
que no sigui el castellà. Fins i tot, és habitual escoltar
espanyols que s'han volgut fer creure que els catalans parlam
català «només per molestar». Dos dels joves maltractats en els
darrers tres anys (un per la guàrdia civil a Barcelona, l'altre per
la policia espanyola a Palma) varen explicar una coincidència
sospitosa. En ambdós casos, representants de les «forces (això sí!)
de seguretat (això no!)», els varen entimar: «'Es que lo haceis por
cojones. Hablais catalán por cojones!». I clar, per dallons els
seus! Així que tothom a parlar la seva llengua i a aprendre a dir
«baja la jaula, Juan» a veure si agafam càncer de gargamella! És
obvi concloure que si la Constitució d'Espanya no ens empara (i no
ho fa), no hauríem de perdre més temps i procurar enllestir la
nostra. (continuarà si el Director d'aquest diari m'ho permet).
Bartomeu Mestre i Sureda, autor de LA IDENTITAT REEIXIDA