El lehendakari Ibarretxe ha decidit passar de bell nou a l'acció en la seva estratègia sobiranista i ha anunciat per a l'any que ve el referèndum sobre l'assoliment per part dels bascs del dret a l'autodeterminació, primera passa cap a un segon referèndum sobre la independència. La reacció del PSOE ha estat molt dura i la del PP oportunista, ja en clau d'eleccions generals del pròxim març i tractant de desgastar Zapatero.
Però el fet cert és que als socialistes els mancà habilitat per abordar la qüestió sobiranista d'Euskadi fa un parell d'anys i ara han de fer front al problema a les portes de les generals, enmig de la coneguda estratègia del PP centrada en el vot de la por i que Espanya es trenca. Per ventura una major comprensió per part socialista i una actitud més franca i dialogant amb Ajuria Enea aquests darrers anys hauria facilitat molt les coses. No ha estat així, i també al Principat ERC aposta amb contundència per convocar un refèndum sobre la independència el 2014 mentre Convergència Democràtica està inciant la via sobiranista. Zapatero ha de reflexionar fredament sobre l'actual conjuntura abordant globalment la qüestió basca i catalana des de la comprensió i la tolerància. I, sobretot, de l'alçada històrica.
Que Euskadi i Catalunya puguin viure amb comoditat dins l'Estat és una assignatura pendent que s'hauria d'haver resolt ja fa més d'un segle. No ha estat així. Els tics centralistes (el complex centralista, més ben dit) s'ha imposat a la lògica de l'enteniment des d'un pla d'igualtat, d'absoluta fraternitat entre el centre i la perifèria. I allà on no hi ha igualtat s'imposen les ganes de partir. Això és el que ha d'entendre Zapatero.
