La música que sona per al 2008 no és gaire bona. Els euros no ballaran dins un garbell balear, sinó dins les beaces d'en Solbes. Ja fa temps que no m'interessa filar prim (per a què?) en la magnitud de les putades que ens fa Madrid, però el dèficit fiscal, els euros que no tornen, deu estar entre 2.000 i 3.000 milions, aviat dit. Les autoritats del govern central sempre diuen que aquesta dada no és fiable perquè depèn del mètode de càlcul utilitzat. Però això és mentida: es calculi com es calculi, podeu estar ben segurs que més de 2.000 milons d'euros volen cap a ponent. Madrid compta amb la complicitat de gran part dels polítics balears, que no denuncien l'espoliació (no ho poden fer perquè han de demanar el vot per als partits espoliadors!). Gràcies a aquesta complicitat, l'Estat té tres maneres de fotre'ns, totes legals. La primera són els euros que l'administració central està obligada per llei a retornar: pensions als jubilats, subsidis d'atur, sous dels seus funcionaris ... i el finançament autonòmic (els recursos que transfereix o permet cobrar al govern balear); com que d'aquestes partides només la del finançament permet escletxes legals, doncs aquí és on ens fot: legalment, pràcticament tot el finançament és proporcional a la població de cada Comunitat utònoma, amb la qual cosa totes haurien de tenir uns recursos proporcionals al nombre d'habitants. Tots iguals, i aquí no hi ha escapatòria, però ... Hi ha un «però», i aquest «però» és la lletra menuda de la Llei Orgànica de Finançament Autonòmic (LOFCA); segons aquesta llei, aquelles Comunitats que hagin tingut un creixement demogràfic molt important (cas de les Balears) s'hauran de fotre perquè, a l'hora de fer els comptes, l'Estat no les reconeixerà tot l'increment de població («regla de modulació», s'anomena l'astúcia). La segona manera de fotre'ns són els Pressuposts Generals de l'Estat en tot allò que depèn exclusivament de la voluntat de qui els redacta. Aquí hi posarem molt, allà poc, i més enllà res. Més o manco va així la cosa. Enguany, per primera vegada, l'Estatut indica que la inversió «omogeneitzada 'bb ha de ser com en els altres llocs, i d'aquí ve la mica d'augment que hi ha hagut fins als 300 milions d'euros. Així i tot, la inversió per càpita és la meitat de la que ens tocaria si fos proporcional, i això passa perquè la inversió «no homogeneïtzada», la de competències que tenen les Balears i no altres Comunitats, no surt a l'Estatud i l'ha poguda distribuir, l'Estat, com cada any, fent parts i quarts, i ha restat en aquesta part gairebé tant com ha hagut d'afegir a l'altra per obligació estatutària.

La polissoneria de l'Estat encara té un altre recurs: fer (i pagar) només una part d'allò que ha pressupostat. A les Balears no arriba mai al 80%, mentre que a l'Aragó sol passar del 120%. Ben legalment.

Els polítics que gestionen l'Economia són els que haurien d'explicar tot això a les rodes de premsa que fan per comunicar la doblerada que ens arribarà. Naturalment, no ho fan, i això que, com veieu, no és tan difícil. Enguany, però, han tingut el coratge de no amagar-ho tot. Han dit que, en inversions, Madrid estava disposat a gastar aquí fins a 400 milions d'euros, però, com que esls darrers quatre anys no han fet res des de l'oposició i no es devien imaginar que guanyarien les eleccions, doncs resulta que encara no tenien pensat com els podien utilitzar i s'han conformat amb només 300 milions.Això sí: a Madrid ens guardaran aquests cent milionets que sobren per gastar-los a les Balears d'aquí a dos anys si no és el PP qui governa aleshores. D'aquesta manera, descobrim una quarta possibilitat d'estrangulació financera, però ara qui ens ha fotut no és Madrid, sinó els nostres polítics.Valga'ns Déu! Per explicar un comportament tan extravagant de la Conselleria d'Economia hem de recórrer als precedents. Les hemeroteques ens mostren com el conseller atribuïa, en el passat, els dèficits d'inversió a no saber negociar amb Madrid, a no dur-hi els papers clars, a anar-hi sense haver fet els deures. És una explicació que no l'afavoreix, però és d'una sinceritat que l'honora. L'altre precedent és el capteniment de l'anterior habitant progressista de la mateixa Conselleria, Joan Mesquida. Idòlatra del pressupost equilibrat, va estalviar molts d'euros a l'Estat escanyant financerament totes les conselleries balears (on són les exemplars carreteres sostenibles del primer Pacte de Progrés?), i el resultat no fou totalment negatiu: va fer perdre les eleccions a Francesc Antich, però ell se'n pujà al cel de les Direccions Generals de Madrid, i allà el tenim, enmig d'àngels, arcàngels i guàrdies civils. No tinc cap dubte que aquest no és el cas de l'actual conseller, però el precedent hi és.

De tota manera, és pertinent una consideració lateral: un dels ofegats amb l'actual estratègia d'ortodòxia financera és el Consell de Mallorca, que té el pressupost congelat; aleshores, la pregunta és: Hauria gosat el Conseller d'Economia fer-li això a la senyora Munar? I, consegüentment: Quin benefici li veu, el PSM, a no tenir el Consell en mans de Munar, però sense un euro? Torna a començar bé, el president Antich. I això que estava avisat.