De porcs i de senyors n'han de venir de casta. I de militants del PP. La pètria impassibilitat amb què neguen o afirmen, amb independència de la veracitat del que neguen o afirmen, ja és tot un clàssic de la política espanyola. Hi ha armes de destrucció massiva a l'Iraq, diu Aznar al Congrés. Que no n'hi hagués no ha provocat ni una disculpa: nosaltres no miram al passat, miram al futur, diuen. Potser hi ha gent que pensa que qui t'ha mentit en el passat simplement és un mentider. Tan sols és l'exemple tràgic d'una mentida en la qual se sustentà el suport de l'Estat a una guerra, amb el vot a favor de tots, absolutament tots els diputats del PP: també amb el de Rosa Estaràs, que, per tant, deu haver assumit la seva implicació en una aventura que remou les consciències de tots els habitants del planeta que tenen consciència. No, et diuen ara alguns, votàvem per la caiguda de Saddam Hussein: volien matar el pilot del jumbo en ple vol, l'objectiu no era fer caure l'avió. Ja. Ara han fet una altra passa envant. És de suposar que tocats per l'apocalíptica espectacularitat de les inundacions, han perdut l'oportunitat de ser allò que anunciaven, dialogants i moderats. Al contrari, han iniciat una campanya prodigiosament ridícula d'acusacions al nou govern, mirant d'escampar l'aigua, potser lamenten que no es tracti d'aigües brutes. Però això no té remei, hi ha coses que entren pels ulls, ja ho crec, i l'obra cabdal de l'era Matas "ja sap ell per què va fugir" ara els pot negar una mica més. Ergo, la moderació se'n va en orris i surten uns i altres càrrecs del PP amb la ràbia al cos, han de cridar molt perquè la seva veu se senti per damunt de les queixes de la gent, de la sonora perplexitat de la ciutadania, de l'altíssima eloqüència dels fets. Fins i tot ara demanen la dimissió de quatre consellers. N'han de venir de casta, realment, com el portaveu Miquel Ramis. Potser algun amic els hauria de dir que allò que més els perjudica és aquesta ràbia al cos, l'agror, aquest foc que els surt pels queixals. Creix una mica més la sensació que, amb ells, tot acaba malament després de moltes bregues, de molta violència verbal. No estic segur que ells ho percebin així, però els valdria la pena fer consultes als no incondicionals, al públic municipal i espès. La gent vol viure tranquil·la, vol que les coses s'arreglin amb seny. I ens agrada que qui s'equivoca reconegui l'error. Tots ens equivocam. La gent rabiosa només ens provoca irritació i, en conseqüència, ens en volem fer enfora. Els ressentits acaben sempre aïllats. No ho poden entendre, però que no quedi per no dir-los-ho.