L'altre dia vaig tenir el gaudi de degustar per segona vegada la pel·lícula del director Florian Henckel-Donnersmark titulada, La vida de los otros, que per mi havia estat la sorpresa agradable del descobriment del que significava el renaixement ferm del cinema alemany. Una pel·lícula d'un dramatisme fondo i amarg que explica amb pèls i senyals la sofisticada eficiència dels procediments de la Stasi, la policia secreta de la República Democràtica Alemanya. Esgarrifava el poder que exhibia, en bravejava, fregava pels morros, la por que sabia generar per fabricar confidents fins a la més última conseqüència, la degeneració humana, personal, el menyspreu que en feien de l'homenia de bé, el maquiavel·lisme que sabien congriar per assegurar fidelitats infrangibles, penjar-se medalles a l'estil Màgic Andreu, remuntar dins els laberints de l'escalafó del funcionariat, fins i tot utilitzant-la, la por, el xantatge, per aconseguir favors sexuals... I tot plegat em sonava, ambient, lletra i música, a la corrupció intrínseca de totes les dictadures, però més que res a la del franquisme que jo he viscut per mor d'haver nascut el 1944, i a més per haver trobat un dia un amagatall de papers, i guardat com un tresor un bon grapat d'informes de la vella guàrdia falangista, tant local com provincial. Aquella dictadura socialista que evidenciava el film s'assemblava quasi al mil·límetre a la que jo vaig tenir la mala cullerada de viure, de sobreviure, de suportar. Els cuetes i llepaculs, el delegat d'això i d'allò altre de Madrid..., fins i tot en el llenguatge utilitzat, el lèxic, les frases fetes, els «hàbils interrogatoris», la mala llet, les enveges i gelosies. Aquell acalar el cap i haver d'estrènyer les barres i callar... Sols per surar, per viure un dia més, per guardar de sospites el fill i que es pogués presentar a oposicions a aquell banc..., previ certificat de bona conducta del rector del poble, clar. I va ser quan vaig tornar a arribar al punt de reflexió: els extrems tendeixen a tocar-se, tots, si més no a acostar-se molt, moltíssim. L'extrema dreta d'en Franco, els camises blaves falangistes que anaven tan amples per aquí, tenien els mateixos mètodes, idèntiques tècniques (potser no tan sofisticades, fins allà on jo vaig tenir oportunitat de comprovar), fins i tot el vocabulari de l'extrema esquerra que comandava la RDA abans de la caiguda del mur de Berlín.

I per ampliar comparances, també podria parlar avui del recentment inaugurat col·legi relacionat amb l'Opus Dei, al Parc Bit, a uns terrenys que aconseguiren quasi regalats, on s'hi han de fer classes des de la més tendra infància els nins separats de les nines. I el més greu no és que implantin el sistema i en nom de la llibertat els ho haguem de consentir: és que sembla que hi hagi llista d'espera per apuntar-hi els fillons i fillones. S'argumenta que està demostrat que es millora molt el rendiment escolar d'aquesta manera, perquè els alumnes no es distreuen gens ni mica, únicament van per feina. Sols els manca afirmar que tota la culpa és per mesclar-hi femelletes, que tot ho remenen i emboliquen, a més de fer tenir pensaments pecaminosos a infantons de quatre, cinc, sis anys... A part que no inventen res: jo ja vaig estudiar el primer ensenyament separat de les nines, vatuadell, quina enveja dels d'ara que encara no han caigut baix les urpes del fonamentalisme religiós. I saber recordar a la vegada que els fanàtics islamistes també ho fan així, els alumnes separats per sexes des de ben petits, per mor dels mals pensaments, no fos cosa no fos cosa. I ja hi tornam a ser: el fanatisme catòlic es besa amb l'islàmic. Des d'antuvi que s'ha sabut, això: els extrems tendeixen a trobar-se, véngui el vent d'aquí o d'allà. Tants de segles i encara no ens hem après la lliçó, punyeta.