Per sistema, convé desconfiar de les reduccions aplicades a l'espècie humana, a les comunitats, a les ètnies, a les cultures... Hi ha una gran afició a defugir la complexitat de totes aquestes coses i sacrificar la veritat en ares d'una frase més o menys brillant, d'un adjectiu, d'una paràbola. Hi ha res de més canviant que la gent? Com evolucionen els trets que caracteritzen amb més encert els pobles? Com reaccionen davant les noves situacions? Uf, és una pesadura, sobretot si qui en parla, servidor, no en sap res. Per això mateix miraré de registrar tan sols uns fets que per ventura val la pena tenir en consideració. Contra el judici més o menys general que els mallorquins som un poble resignat i abúlic, podríem adduir la capacitat de mobilització que s'ha posat de manifest durant la passada legislatura davant l'actitud agressiva del PP en una sèrie de qüestions que han ferit la sensibilitat d'una part de la població. Diria que s'ha format a poc a poc una cultura de la contestació, que contradiria el tòpic de la nostra apatia. Cert que aquesta capacitat de resposta se'ns ha disparat una mica tard i no ho ha fet amb tota la contundència necessària, però sens dubte és un fet del qual podem deduir un canvi que afecta la nostra ciutadania i que manifesta un grau de compromís cívic que hauríem de mantenir com a referent. Els lectors d'Elias Canetti, també els de Hanna Arendt, saben que ha estat aquesta capacitat de mobilització el que ha propiciat el canvi polític. Els moviments cívics, en les seves mobilitzacions, concentren una energia, un poder, que queda a disposició dels líders més preparats o els més ben situats respecte del moment. Aquí, ni tan sols feren falta els líders, va bastar que els partits estenguessin les lones perquè les ametlles hi caiguessin, la gent les espolsava. Ara, allò que va ser tan exemplar, no acaba de ser ben vist, és com si se'ns convidés a guardar les energies per quan torni a governar la dreta. La cosa no és tan senzilla. La cultura de la resposta no és una disposició mental transitòria, que s'activa sectàriament. Al contrari, suposa la incapacitat de mirar les coses sense sentit crític. La sectarització crítica és un exercici majoritàriament embrutidor, que degrada qui la practica. De tot el renou, de tota la fúria desfermada contra el govern de Matas arran de l'operació Son Espases, allò que en queda ara és la cultura de la resposta. El que s'ha silenciat pertany al sectarisme més o menys d'esquerres, mesquí, ominós, molt semblant al de la dreta.