Fa estona que servidor volia fer un escrit per posar ordre en unes di-vagacions sobre la sacralitat del paisatge, sobre el paisatge com a dret de les persones "un dret que s'originaria en el caràcter històric que arriba a assolir per a la persona", sobre la necessitat urgent de musealitzar el paisatge, no per fossilitzar-lo, ans per donar-li vida i posar en valor el seu generós component cultural, per revelar la seva naturalesa patrimonial. Tot plegat ho voldria vincular a la illeïtat, perquè els paisatges continentals, alguns almenys, no tenen una solució de continuïtat tan peremptòria com a les illes, sobretot si es tracta d'illes tan petites com les nostres. M'ha revengut ara aquella espècie de desassossec que ens ronda quan se'ns fan presents les coses que no arribam a fer, sobretot aquelles que ens il·lusionen i que, per alguna raó misteriosa o per simple vessa, hem anat deixant per a un altre dia, per a un altre mes, i així des de fa anys. Ha estat amb motiu d'una notícia que vaig llegir en El país i que tracta de la reacció de la gent de Truro, Massachussets, contra el projecte d'una construcció privada que avariaria el paisatge tal com el va viure i el va pintar Edward Hopper "un artista davant les pintures del qual se'ns fa especialment clar que cada obra d'art crea el seu propi temps. No deixa de ser emocionant que una comunitat hagi sacralitzat un paisatge perquè va ser mirat per Hopper. He cercat fotografies d'aquelles dunes, i diríeu que passa com amb la Provença, que s'assembla a la pintura de Cézanne. Truro s'assembla a la pintura de Hopper. Crec que la reacció de la comunitat de Truro ens hauria de dir alguna cosa, nosaltres som fets també de paisatge, el nostre paisatge ha estat mirat pels ulls de grans artistes, gràcies als quals ara tenen el seu propi temps, el seu aire, la seva temperatura, el seu batec. El nostre paisatge és la nostra memòria i ha de ser el nostre futur, en el fons som una majoria els qui no volem un futur sense el paisatge que ens ha acompanyat i que heretàrem dels avantpassats. Uns quadres de Hopper possiblement salvaran els paisatges de Truro, Massachussets. Aquí els quadres no han tengut aquest efecte, aquí necessitam lleis ja molt severes i una pedagogia eficaç que ens ensenyi que la propietat de la terra no atorga la propietat del paisatge. Tan senzill i tan mal d'entendre.