(Les cartes que precedeixen la que publicam avui varen aparèixer
al Diari de Balears els passats dies 9, 11 i 16 de setembre)
SISENA REFLEXIÓ: Espanya «democratitza» amb lleis el Decret
de Nova Planta! Les lleis són normes de convivència per regular les
conductes cíviques. De la pròpia naturalesa, se'n desprèn que solen
ser mesures restrictives que paren fites a les llibertats. Però no
només estableixen deures, també garanteixen drets. La igualtat
davant de la llei és una premissa fonamental de les regles de joc.
Espanya no ho practica i ens tolera uns drets virtuals que, a
l'hora de la veritat, ens són adversos. En definitiva, Espanya
només ens confereix deures, perquè ens vol súbdits sotmesos! El
maig de 1900, el diari El Globo, precursor de la premsa espanyola
d'ara, atacà la Lletra de Convit (per fer el diccionari de la
llengua catalana) d'Antoni Maria Alcover. Com que l'idioma és un
factor d'identitat, repicaren alarmes contra el separatisme: «No
olviden los poderes que el pueblo sólo de oídas conoce la península
y en Baleares son más graves los movimientos autonómicos». La Veu
de Mallorca replicà: «No té raó El Globo quan diu que no coneixem
la península més que de oídas. Demanau al rentabutxaques del
«recaudador» en nom de qui ve i, amb tota seguretat, sentireu entre
aquella glopada de paraulotes forasteres, la península. On fan
aqueixes lleis tan injustes que sols serveixen per baldar-nos? A
Madrid, a la península. On es declara la guerra, qui s'endú els
nostres jovençans per tornar-los convertits en calaveres? D'on
vénen aquests senyors que difícilment entenem i que sempre demanen
cèntims? D'on vénen tants de nomenaments de les persones més
ineptes i gandules? D'on vénen aqueixes sentències que sempre donen
raó als qui governen? D'on ve tot això que pertorba la nostra vida?
De Madrid, de la península. I diu El Globo que sols la coneixem de
oídas? Tant de bo mai tenguéssim contacte amb els seus
representants!». L'article, passats més de 100 anys!, manté tota la
vigència i fa evidents els problemes que ara patim: el conflicte
lingüístic, l'espoliació fiscal, les lleis injustes, els càrrecs
ineptes, els jutges racistes antimallorquins...
SETENA REFLEXIÓ: Cal exigir justícia i no caritat; drets i no almoines! La glosa té 125 anys: «No captem lo dret de viure,/ dret que no es compra ni es ven,/ poble que mereix ser lliure/ si no l'hi donen, se'l pren!». Els pobles tenen dos drets fonamentals: el de conèixer el passat i el de decidir el futur. Espanya ens els furta ambdós. Ens amaga la història (ens vol fer creure que la nostra és la d'ells) i ens prohibeix l'autodeterminació, fins al punt de legislar per convertir en delicte que un govern autonòmic pugui convocar un referèndum! És a dir, prohibeixen l'expressió lliure i sobirana del nostre poble. La ignomínia certifica que ens volen espanyols per força, però també retrata la por que tenen de perdre les darreres colònies. Impedir que la ciutadania opini, burla la carta de les Nacions Unides i profana els drets humans. Algun dubte? Els qui vulguin almoines que vagin a Madrid; els qui vulguin drets, a Washington i a Estrasburg!
VUITENA REFLEXIÓ: Cal no defugir el conflicte! Fer
l'estruç, amagar el cap sota l'ala, intentar fer la viu-viu per
guanyar temps és un acte de covardia o de traïció, però sobretot és
un error que ens va a la contra, perquè tapa la realitat: patim un
tracte colonial abusiu! Els debats aclareixen, perquè destrien les
posicions que obeeixen a interessos i les que obeeixen a la raó.
Tan sols la veritat ens farà lliures! Els mallorquins som
socràtics, ben al contrari dels dogmàtics que ens dominen! Som de
la terra i no de la guerra. Som de la cultura de l'entesa i no de
la imposició. El nostre poble és el que generà el primer parlament
de la història, perquè la nostra arma és la paraula. El nostre
combat per excel·lència, el dels glosadors, utilitza com a úniques
armes les paraules i les idees! Amb ambdues ens hem de defensar,
davant de qualsevol agressió, i plantar cara (qui cara veu, cara
honora) contra el domini fosc del colonialisme. (Continuarà si el
director d'aquest diari m'ho permet).
Bartomeu Mestre i Sureda, autor de «La identitat reeixida».
