Conxa Forteza

Darreries d'estiu

Conxa Forteza17/09/07 0:00

Com més vella em faig, els estius se'm fan més curts. Enguany m'ha passat en un no-res. Ja som a punt d'entrar a la primavera d'hivern i jo encara estic dubtant si revestir-me de coratge i anar un dia a la platja. Tenir vacacions el mes d'agost no és de persones civilitzades, però a Barcelona la majoria d'empreses tanquen i no queda altre remei. Els empresaris són els amos del teu temps. Admir els que són capaços de viatjar en ple mes d'agost, són molt valents. A Mallorca estava avesada a fer feina tot l'estiu i disposar del temps lliure cap al mes d'octubre o novembre, que és quan abelleix voltar pel món sense que cada passa i cada moviment et facin exhalar la rosa. De tota manera, per l'agost és quan millor s'està a Barcelona: tens una ciutat quasi tota per a tu. Encara que jo he de reconèixer que vaig de rota batuda. El més estimulant que he fet aquest estiu, ha estat comprar un nou carro de la compra darrera generació, de quatre rodes i que es mena cap envant, no com el que tenia abans que em deixava el braç esbraonat de tant d'estirar.

Quan érem petits, els estius no acabaven mai. Encara no entenc com teníem temps per fer tantes coses. Acabats de plegar de l'escola, ja partíem cap a Bunyola, el poble de ma mare. Després al Molinar, convidats per les ties de ca na Marieta des Fil. Tenien una casa just enfront de la mar. L'olor de les algues i la remor de les aigües formaven part de la vida quotidiana. Darrere la casa hi havia un jardí amb un brollador al centre coronat per un faune. Quan ho record, tot l'enyorament i malenconia del poema de n'Alcover «La Relíquia» se'm fa present.

S'Arenal era un altra fita. Quan els llucmajorers tomaven les ametlles, llogaven les cases als ciutadans. Res a veure aquell Arenal de la meva infància amb el desastre en què l'han convertit. M'estim més no pensar-hi o encara ploraré. Les vacacions més exòtiques, les teníem quan anàvem a la residència de Educación y Descanso de Can Picafort. El viatge en si ja era tota una aventura. Anar a Can Picafort en aquell temps era com anar a l'altre cap de món.

A la residència hi havia gent de tot l'Estat espanyol, sobretot de la capital. En teoria, aquelles residències eren per als treballadors. Però d'obrers, n'hi havia ben pocs. Funcionaris de mig pèl i mostatxet a l'estil de l'època eren els hostes habituals. Les vetllades, les amenitzava La Tuna amb els seus «Clavelitos» i «Los Coros i Danzas» de la Secció Femenina ens delectaven amb els balls «regionales». Abans de cada menjada, l'obligat Cara al Sol i el darrer dia, com a fi de festa, dinar de llagosta regada amb cava Rondel.

Un any, mon pare, que tenia bo, va aconseguir plaça a la residència de Vilanova i la Geltrú, als meus onze anys, viatjar a Catalunya va ésser l'aventura de la meva vida. La Barcelona que vaig conèixer poc té a veure amb la que visc ara. No em pareix la mateixa ciutat dels meus onze anys. Encara hi havia carros pel carrer repartint la llet a domicili. Del paisatge de la meva infància l'únic que encara perdura i no ha canviat gens ni mica són les obres de la Sagrada Família. Això és immutable en el temps.