Qui ha de fer què, què ha de fer cadascú... És ben hora que els capitosts de tots els partits amb vara de comandament a les principals institucions es tanquin una setmana a Lluc o en el Toro, i es matin entre ells fins que, de la batalla, en surti un nou ordre: no per gaire cosa, sinó simplement per un organigrama en el qual el ciutadà pugui veure minvats el seu desconcert i la seva desorientació. Fins ara l'espectacle és, emprant tota la benevolència de què som capaços, l'espectacle és una mica oiós. Allò que transcendeix al carrer és que no hi ha ordre ni concert perquè centenars de persones s'han estat pegant colzades, fuetejades i ganivetades per encaixar en una nòmina més o menys decorosa. Aquesta visió és sens dubte exagerada, però la imatge ja serà mala de corregir. No hi ajuden gens les disfuncions creades entorns d'algunes matèries de govern. La darrera demostració de l'embull ha estat -per ventura abans que es publiquin aquestes retxes n'hi haurà hagudes de noves- l'afer del nou premi ciutat de Palma Camilo José Cela de crítica literària, en català i castellà. Si hi ha dos regidors que poden crear premis cadascú pel seu compte i no es posen prèviament d'acord, i si a més els dos arribaren a l'Ajuntament adscrits a una mateixa coalició, és obvi que la batlessa hauria d'exercir més de batlessa i fer valer la seva autoritat. Com que això no deu ser convenient que passi, els caps comunista i nacionalista haurien d'haver evitat que Cultura de l'Ajuntament, amb competències estúpidament dividides en dues regidories, donàs aquest espectacle. Que no ha estat l'únic. No s'ha posat fil a l'agulla per reconduir situacions d'enorme dispersió com política lingüística, projecció exterior de la cultura, etc. Si ho afegiu als assumptes de molt més gran embalum, que aquests dies engoleixen titulars i columnes d'opinió, el conjunt no ofereix la imatge d'unes pràctiques polítiques saludables. Massa coses embullades, massa situacions tèrboles, massa impressions negatives. També hi contribueix la sensació que els equips de govern no estan coordinats o vertebrats entorn de projectes comuns, compartits i liderats pels primers dirigents de cada institució, sinó que cadascú només es comunica amb les jerarquies del seu partit. El Pacte, que molts consideraren massa dispers, fou un model d'unió i de coherència si el comparam amb la barreja d'ara mateix. I això no pot dur més que a una erosió accelerada dels governs. Sobretot si no ens queda més remei que descobrir que la formació hegemònica ja sabia que faria l'hospital a Son Espases, de la mateixa manera que Felipe González sabia que faria entrar Espanya a l'OTAN quan guanyava vots amb l'eslògan «OTAN: de entrada, no». Ara són unes altres circumstàncies, i ja hi ha la sensació que aquesta entesa per a un govern de centre té data de caducitat anterior a 2011.