cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
25°

Maria de la Salut

M'ho havien advertit i no en vaig fer cas. Em digueren que un home seriós, formal i complidor no pot ser un bon cavallista. I tanmateix quan en Simó Jordà em va proposar comprar una egua de carreres a mitges, sense pensar-ho molt, vaig dir que sí. No vos cansaré molt amb la història de na Nura "així nom la meva estimada egua. Només vos diré que aquesta egua filla de n'Eole i na Hawaiian Sunset encara no ha tengut sort i és un animal que podria fer seva aquella coneguda frase d'Alexander Pope que diu: «Aquesta llarga malaltia, la meva vida». Na Nura ha estat quasi sempre convalescent, però darrerament i gràcies als consells del manescal Mora i amb la cura que en té en Joan Manuel Juan ha millorat substancialment. Tanta ha estat la seva millora que en Simó i jo vàrem decidir dur-la a un garriga que en Simó té a Son Bachs, a Maria, on estarà com diuen els francesos «pré de la nature». Dissabte passat feia quinze dies que no tenia noves de na Nura. No sabia si era que en Simó no l'havia anada a veure o, si l'havia anada a veure, no havia tengut temps de cridar-me. Fos una cosa o l'altra, el cert és que vaig donar la raó als savis que hi ha per devers Son Pardo i que diuen el que he dit abans: que no es pot tenir un cavall a mitges amb un home al qual els negocis i les ocupacions passen per damunt l'amor als cavalls.Tanmateix, divendres passat en Simó finalment em va cridar i em digué que havia tengut bona cura de na Nura i em convidà a anar dissabte a veure l'egua, a visitar la Verge de la Salut de Maria i a sopar de porcella. No vull fer-me pesat darrere l'egua i el seu magnífic estat de salut. La cosa "em podeu creure" ha canviat de verd en blau, però no entraré en detalls. Del que voldria parlar és de la meva visita a la Mare de Déu de la Salut i de com estava l'altar, el presbiteri i la capella de la verge. L'observació que ara miraré de relatar no és original meva, sinó del manescal de Maria, en Joan Carbonell, un amic que està contra la substitució dels vells costums per uns de nous que no afegeixen qualitat als antics. En Joan va tornar escandalitzat de l'església i digué que totes les flors i les fulles eren absolutament alienes al lloc i a l'època en què fa festa la Mare de Déu de la Salut. Eren centres i rams que molt bé haguessin pogut estar a un mostrador de tenda de roba cara, o a un bar de copes. Quan vaig anar a visitar la Puríssima vaig comprovar fil per randa el que m'havia dit en Jan Carbonell. No vaig poder admirar bellveures, septembrines, viudes, crestes de gall, roses místiques, begònies, coleus i altres flors que ara estan a la plena. No, en lloc d'aquestes plantes tan nostrades vaig veure anthuriums, guzmànies, orquídies, fulles tendres i enormes de philodendro etc.. Totes elles d'un color roig que no recorda en absolut els colors "cel, rosa i blanc" amb els quals associam la verge Maria. Vaig tenir per segur que les flors que «adornaven» l'església de Maria no havien estat regalades pels feligresos, sinó comprades a una multinacional de les flors que ha posat messions per la globalització i deu vendre tot l'any flors importades de Colòmbia, Equador o Costa Rica. En Joan i Jo, ja dic, sentírem nostàlgia de les flors de llavors. Després de visitar la mare de Déu i després de demanar salut per als familiars, amics i una mica de via per l'egua, vàrem anar a sopar a cal meu amic i amitger Simó Jordà. A quasi tots els dinars i sopars de can Simó hi acudeix en Sion Fullana, un capellà intel·ligent i estudiós que duu la parròquia d'Ariany i al qual la porcella li agrada quasi tant com a mi. En Sion i jo hem dinat o sopat moltes vegades a can Simó. Habitualment menjam porcella i, al mateix temps, parlam de teologia. Han estat tantes les vegades que ja he creat un reflex condicionat i quan parl de teologia començ a sentir ganes de menjar porcella i al revés, quan menj porcella començ a sentir ganes de parlar de teologia. Aquesta vegada li vaig demanar pels germans de Jesús, per Maria Magdalena, per la poligàmia a la Bíblia, pels evangèlics gnòstics i finalment pel llibre que Benet XVI ha escrit sobre la vida de Jesucrist. Perquè en Sion i jo no monopolitzàssim la conversa i els altres poguessin fer basa, vaig acudir al recurs que sempre empr per a estimular la gent "en aquest cas més o manco vint persones" que participi a l'intercanvi de coneixements que suposa una conversa. Vaig demanar si creien en la influència de la lluna i els astres sobre la vida dels éssers vius i quines proves en tenien, d'aquesta influència. Quasi digueren que sí i amb entusiasme em contaren casos de llenya que es podria, de cabells que creixien molt aviat, de meloneres que no fan melons, de porcs que es moren si els sanen amb mala lluna, de sobrassada que torna dolenta si la toca una dona durant la seva menstruació, etc., etc. Jo no vaig poder estar de pensar en la Inquisició i que era innegable que el tribunal algunes vegades havia condemnat veritats i camins del pensament creatiu, nou i encertat. Però que també ho era, veritat, que va aturar i prohibir munió d'heretgies que no tenien ni cap ni peus, ni cap lògica. Aquell vespre vaig pensar que probablement serien més nombrosos els segons que els primers.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.