Quan surts d'un acte institucional com el de la Diada de Mallorca entens el perquè no t'han convidat. Clar que ningú no demana la invitació, segurs com estan que allà només s'hi pot anar per obligació o cobrant, i bugaderes com jo s'escolen entre salutacions cordials i esmolades ganivetes. De fet, enmig de tanta cadira reservada "moltes d'elles amb un genèric «Càrrecs» per cartell" encara vaig poder seure entre els convidats. Ja sé que l'acte el podia haver vist amb comoditat des de la televisió de casa (de casa meva, vull dir, que la cadena que ho retransmetia, TVM, no em mereix aquest qualificatiu), però jo anava que em veiessin "com tots" i poder treure substància en converses de hall i passadís. Fidel a les meves intencions, anava de càrrec a càrrec parant l'orella. Ja sabeu: els del PP s'emprenyaren perquè en la pausa publicitària sortiren les imatges del seu batle engrillonat. Sí, aquell, el d'Andratx que amb tanta vehemència volgueren definir com l'excepció podrida d'un saludable paner. Avesats a aferrar-se a les anècdotes passaren de llarg sobre el que, al meu parer, era més imperdonable, increïble, fins i tot: aprofitar la reunió institucional per a fer propaganda de la nova graella televisiva de la cadena del Consell. Si s'accepta això, el que surti o deixi de sortir en l'anunci és anecdòtic.

Atesa la densitat de bons sous i de beneficis que un esdeveniment així aconsegueix reunir, propòs que surtin a subhasta en el mercat publicitari aquests minuts. Els especialistes sabran valorar l'univers de potencials clients allà congregats i posar-li preu adient a l'espai. Si han pogut fer creure que la «novedosa» graella d'una televisió pública pot tenir cabuda en l'acte institucional de la Diada no els serà difícil de justificar, la pela és la pela, uns pocs minuts de rendible entreteniment. Supòs que, per exemple, qualque clínica especialitzada amb xulla i silicona no ha somiat mai tenir pels seus anuncis un públic tan adient i captiu i estaria disposada a la despesa. Només és una idea que, patriòticament, la cedesc de franc. Tot sigui pel bé del nostre poble.

Els premiats m'agraden uns més que els altres. Això és Mallorca, com bé ens recordà l'homenatjat Baltasar Porcel, i la diversitat dels premiats la trià gent diversa d'una Mallorca que és pura diversitat. Les paraules de Heidegger, en boca de l'escriptor andritxol, sonaren a resum i a advertiment: la llengua és la casa de l'ànima, ens repetí amb vehemència. Després, la presidenta Armengol, amb calçons (per marcar diferències) argentats, ens recordà que som fills de la llengua i de la cultura catalanes, però que tot això queda en un no res si no hi ha doblers. Sense recursos es pot fer retòrica però no política, digué. I jo, badant entre els convidats de veres, vaig entendre que allà fèiem retòrica i, en el millor dels casos, coreografia. La política necessita recursos, i la manca d'aquests era l'únic en comú que tenien totes les converses.