Volen, volen tudons? Sí! Volen, volen, milanes? Sí! Volen, volen ametllers? També! Els membres de la Comissió Tècnica que ha de dictaminar quin serà el futur de Son Espases, es troben reunits i, ara per ara, no acaben. De tant que discuteixen?, demana un. No "respon l'altre". De por de sortir al carrer. Al carrer? I tant! Al carrer. El poble murmura més que a una església. I murmura coses lletges. El President Antich va prémer el timbre de la sala on es troba reunida la Comissió Tècnica i li va respondre el silenci. Dormen, potser?, va demanar a Albert Moragues. O han tocat el pirandó com el ramat que endevina la tempesta, conclou el número dos del Govern. Aleshores...?, demana Francesc Antich en diàleg amb la pròpia consciència. Fes veure que fas cinc minuts de reflexió tibetana "li respon Albert Moragues", i anuncies a dret i a tort que Son Espases és d'en Florentino Pérez. Sospira, Antich. Prova d'accedir a la sala on es reuneix la Comissió Tècnica i la porta està tancada. Ningú no li respon. Por las gradas sube Xisco/ con toda la muerte a cuestas...!, recita amb veu engolada un lloro acabat d'arribar de l'Havana. Què vol dir aquest...?, demana Antich. Que has begut oli, li respon Albert Moragues amb cara de metge que diagnostica un còlic tancat. Mira per la finestra, el President. Si Wendy li fes l'abella per davant el nas, s'hi aferraria a les cames sense dubtar-ho, per tal de volar cap on fos. Volen, volen camions? No! Volen, volen, cadires? No! Volen, volen, garrofers? Sí! Francesc Antich cerca el consens. Amb els frares de la Real, sobretot. En parla amb Albert Moragues i amb Florentino Pérez. Preparen l'estratègia. Així, un matí de setembre de sol lluminós i airet falaguer, Albert Moragues, vestit de pageseta alcoveriana, va fer de trobar-se amb el reverend Josep Amengual. Bon dia, gentil poncella!, exclama el frare. Som la pageseta/ que presents et du./ Jo vénc de la Serra/ mes no som per tu..!, respon el Vicepresident del Govern amb un gest airós. Idò de qui ets..?, pregunta el frare. D'aquell que vulgui viure emmirallat als meus ulls i no miri, ni de cua d'ull, cap a Son Espases, respon Albert Moragues oferint-li una poma del ciri que fa mosseguera. De sobte, perd les rialles, el reverend. Allunya't, Maligne!

"exclama" Donzella de poques virtuts serà qui a tall de rebosillo porta barba com nostre estimat Rei en Jaume! Aleshores, el Vicepresident gira en rodó i cametes me valguen no para fins als lavabos del Bar Bosch. I efectivament, no s'havia afaitat. La segona temptació va córrer a càrrec de Florentino Pérez. I qualsevol martingala serveix per aconseguir els objectius comercials prevists. Atalaiava la porta del convent, Florentino, i en veure que el pare Antoni Vallespir anava a fer un tomb, va sortir-li a camí amb un caminar cadenciós, de persona important. En tenir-lo a dos pams del nas, li va dir: Joven ¿me das candela? Gairebé no va alçar la mirada, fra Vallespir. No en tenc, li va respondre. Porque habrás gastado el fuego de tus ojos contemplando, cual si fueran campos yermos de Castilla, los eriales de Son Espases, va respondre Florentino. I afegí: Deja las soledades para el poeta imberbe. Si quieres te monto un pisito donde tú me digas. En Benidorm, en Marina d'Or-Ciudad de Vacaciones... Va menjar-se la humiliació, fra Vallespir. Va mormolar: Em deu haver vist oficiar la missa amb faldetes, aquest... Va optar per passar a l'acció. Ara sí va alçar la mirada. I li espurnejava. Li va respondre sense alçar la veu: Mai no he cedit a les temptacions de la carn; però, si hagués de triar, me n'aniria amb un contrabandista en cotxe. De manera que Florentino va tocar el dos, decebut. Segona temptació vençuda. Francesc Antich va comprendre que no tenia més remei que intervenir personalment si de debò volia corrompre els frares. Així que va prendre la iniciativa. Va fer-se penjar amb quatre lligams d'una creu alçada allà on acostuma a passar el pare Joan Francesc March. Aquest, en veure'l, va romandre astorat. Se'l mirava i se'l mirava. Redell! "exclamà" O existiu, Nostre Senyor...? Aleshores, va començar a voltar entorn de la Creu. Voleu xocolata, ametlles, un plat de fideus, Bon Jesuset...?, li demanava, fent gala d'una excitació creixent. Que em despengeu de la creu, vull! "li va respondre". I que deixeu construir l'hospital d'una puta vegada, perquè si no, no hi haurà qui em curi! Va parar el seu trot innocent, mossèn March. Ah, no! "va exclamar, amb veu tronant" Vós no sou Nostre Senyor, sou el Dimoni bufarell..! I ja s'ha tret la corretja, i en voleu veure tantes i tantes de corretjades! El President va arribar al Consolat més tou que la pasta d'ensaïmada. D'aleshores ençà únicament té temps per a untar-se amb oli d'herbes de Sant Joan. Però els dies passen. I la Comissió Tècnica, reunida des de fa mesos, no sols no li respon quan toca a la porta, sinó que ha rodat la clau i ha posat el forrellat per dedins. Dia cinc d'octubre acaba la suspensió temporal de les obres. No hi ha, per tant, un decisió sobre Son Espases, però les excavadores ja han estat engreixades. Volen, volen ametllers? Sí! Volen, volen garrofers...? Sí! Volen, volen esperances? No ho sé. Potser, sí. En fi, ja ho veurem. Ho sabrem més endavant.