Ja ho sabíem. I tant! L'informe intern de la Guardia Civil conclou que no hi va haver agressió verbal de dos guàrdies civils contra Saïda Saddouki. Insisteixo: ja ho sabíem. Ho sabíem. Ho sabíem. La vida real és una part de la dramatúrgia: el fet que en sapiguem el final, d'un drama, no evita que ens apassionem amb els diàlegs i amb les diverses alternatives que es planteja. Les variants, entre escenificacions distintes, són mínimes. Hi ha directors que paren esment en una escena que havia passat desapercebuda a uns altres. Tanmateix, tots arriben al mateix desenllaç. El guió ja està escrit. L'informe de la Guardia Civil aclareix el cas Saïda. Punt i apart. L'agressió racista que denuncia Saïda, mai no va produir-se. Ho sabíem. El Poder és un mag i, la veritat, el conill del barret. Existeix veritablement el conill o tot és una il·lusió òptica? D'ençà que el món és món hi ha jocs de màgia i els espectadors de qualsevol època mai no han volgut saber la veritat. L'encant de la màgia rau en el fet de deixar-se encisar. El senyor Socias ja disposa de l'informe del cas Saïda. I el senyor Joan Mesquida, també. Ja tenen una veritat. Els dos havien expressat el seu interès perquè l'incident s'aclarís. A posta encarregaren l'informe. I l'informe ha arribat a la conclusió que tots sabem. De fet, ja ho sabíem. I tant, que ho sabíem! El cas Saïda amenaçava tempesta. Tanmateix ha quedat reduïda, la tempesta, a un nuvolet, grassonet i tou, com els que decoren el firmament dels decorats de Walt Disney. Dissabte rellegia Els mallorquins de Franco, de Joan Mas Quetglas. Concretament el capítol dedicat a estudiar les relacions del poder polític amb els mitjans de comunicació durant el franquisme. Escriu, l'historiador, que la sensació de viure en un país perfecte i regit per un governant perfecte i infal·lible es completava amb l'ocultació d'allò que fos perjudicial per al Govern. Actualment no patim un dictador designat per la mà de Déu, de manera que el Govern pot ésser més estamenejat que un garbell. Allò que és inamovible és l'establishment, l'entramat ètic i cultural de les majories. Saïda ha pretès qüestionar-lo denunciant un cas de racisme escandalós, molt possiblement perquè ignorava que el guió ja estava escrit. L'informe de la Guardia Civil conclou dient que a la caserna del carrer Azaña va passar el que havia de passar, de manera que no va passar res. És a dir, res de res. Si més no, res que pugui ésser considerat punible. Ho sabíem. Ho sabem de sempre. Tenim constància d'agressions com la denunciada per Saïda. Se'n produeixen constantment. No sols a les dependències policíaques, sinó en el comerç, en el carrer, a l'Administració. La llengua dels mallorquins és menyspreada, vexada, combatuda, mentre un tant per cent ben elevat dels càrrecs electes miren cap a una altra banda. La dreta afavoreix declaradament l'eutanàsia lingüística. L'esquerra s'interessa pels drets humans d'arreu del món, per les ONG's i per la independència del Sàhara, cosa que l'enalteix. Això no obstant, en aquest ampli espectre d'inquietuds socials no hi tenen cabuda les preocupacions per un poble (el seu i el meu) que es fa desaparèixer des de la legalitat més absoluta. La dictadura ignorava la realitat. La democràcia l'assumeix, la interpreta, l'esmicola, alça la post del vàter, la hi aboca i estira la cadena. Així de clar i així de dur. Els camins del Senyor són inescrutables. Els de conservadors i socialistes espanyols, no. Actuen segons dicta el guió. No cal tenir sang gitana per endevinar-los les intencions. L'informe de la Guardia Civil arran de la denúncia de Saïda Saddouki conclou eximint els dos guàrdies implicats de tota responsabilitat. Saïda menteix. Ho diuen ells, no jo. Res de nou. Ho sabíem, que ho dirien. I tant que ho sabíem! Com no ho havíem de saber?