És bensegur que trobaríem testimonis molt anteriors, però així, de pressa i corrents, em vénen al cap les Cobles a la divisió del regne de Mallorques, del gran Anselm Turmeda, «Senyora, antigament, / ans que fossets cristiana, / hi havia gran uniment / en la vostra gent pagana./ Mai no fou tal unió / de migjorn a tramuntana». El colossal apòstata proporcionava materials molt valuosos al que acabaria sent, ja ho veus, un dels mals que pateix això que no sabem ben bé què és ni si és, i que en diem mallorquinitat: al·ludia a uns temps millors, inexorablement passats. Llorenç Villalonga refundaria amb altres intencions la ficció del paradís perdut, ço és el temps passat, i totes les crueltats socials que recorren el subsòl de Bearn esdevenen curiositats amables o expressions benèvoles d'un ordre que estaríem condemnats a enyorar. La ficció del paradís perdut ha nodrit l'imaginari popular illenc, i més força ha pres com més devastadors són els panorames després dels tsunamis del present. Sembla com si el Diable hagués propiciat un acord tàcit, pel qual la part majoritària de la producció cultural "i delmes de tota procedència" hagués d'anar a parar als graners d'aquesta ficció. A canvi, s'obté del Maligne un artefacte interpretatiu infal·lible, bo de manejar, net i simple, extraordinàriament eficaç per a una societat composta pels aborígens, empavorits davant la perspectiva de la memòria veraç, i el material d'al·luvió, que té la memòria amb vistes a altres paradisos. El present seria un temps de plenitud "paradoxalment, no és rellevant que sigui de plenitud en la riquesa o en la desgràcia: però sí en la convulsió", que ens fa enyorar, tant als que naveguen en aigües de la Riquesa com els que han naufragat en la Desgràcia, ens fa enyorar un temps passat, que el diabòlic artefacte interpretatiu ens permet viure com el paradís perdut. Els paradisos perduts presenten algunes dificultats pel que fa a la cronologia, solen ser datats, per tant, en un temps que coneixem com a altre temps, antigament, abans, un temps ahistòric al qual remet una bona part de la nostra literatura. La convulsió turística està sent tan tempestuosa que el paradís s'ha enquistat en «abans del turisme», i gràcies a l'artefacte infernal se'ns és donat creure que aquell món amb fortes empremtes medievals, que dificultosament maldava per alliberar-se de l'analfabetisme, de la superstició, de l'hegemonia social de l'Església, del caciquisme i de moltes formes de la misèria en general, aquell món era el paradís. Ja que l'artefacte ens permet triar, hauríem pogut triar millor i ubicar tanta meravella en un temps del qual no quedin supervivents.