Davant de l'estúpida actitud i la doxa d'alguns individus, parlem de la ciència del coneixement.
El gran filòsof Herder (1744-1803), que visqué i morí a la ciutat de Weimar, bressol de la cultura alemanya, anticipant-se a Wilhelm von Humboldt, fundador de la Universitat lliure de Berlín de 1810, deia que la llengua no és quelcom de purament convencional, un pur mitjà de comunicació, sinó l'expressió de la naturalesa específica de l'home, ja que aquest es distingeix de l'animal gràcies a la reflexió, i la reflexió és la que crea el llenguatge, fixant el fluir de les sensacions i dels sentiments mitjançant una expressió lingüística.

La llengua, continua dient Herder, en fixar el fluir dels sentiments, ofereix a l'ésser humà el mitjà per expressar-los, de tal forma que tots els avenços humans es produeixen amb la llengua i mitjançant la llengua, fins al punt que, segons ell, nosaltres som criatures de la llengua.

Posteriorment, el ginebrí Ferdinand de Saussure (1857-1913), manifestava que els homes dipositen en la llengua els productes de llur evolució; la comprensió de la manera de funcionar d'una llengua ens indica moltes coses sobre el funcionament de la ment humana, sobre les relacions entre els homes, i entre la ment i les coses; i continuava dient la llengua no és el llenguatge. Aquest és una facultat posseïda per tothom, la facultat universal de parlar, mentre que la llengua és un producte social de la facultat del llenguatge. La llengua és quelcom d'extern a l'individu, és un fet institucional. La llengua, escrivia Saussure, és un tresor dipositat per la pràctica de la parla entre aquells que pertanyen a una mateixa comunitat; la llengua existeix en la col·lectivitat sota la forma d'una suma d'empremtes dipositades en cada cervell. La llengua és patrimoni de tots, és el tresor de tothom.

Anys més tard, un altre filòsof, Heidegger (1889-1976), mantenia que l'ésser humà, a diferència de minerals, vegetals i animals, és l'únic que, en el procés de la seva existència s'interroga pel ser; l'ésser humà és un ens que s'interroga a si mateix, i aquesta interrogació ontològica la duu a terme, exclusivament i necessàriament, a través del llenguatge; les coses són i arriben a ser, abans de tot, en les paraules i en el llenguatge; i hi afegia que ser home és parlar, aquesta és la seva diferència, però aquesta és, també, la seva gran responsabilitat!

Doncs bé, contra els atacs frontals i les malvolences de gent inculta amb cervellets de rèptil i pessima lac, tot plegat, que els habitants colonitzats de la nostra benvolguda pàtria hem de suportar dia rere dia, ens hem de manifestar de forma valenta, que ja és hora! seguint l'exemple de l'Obra Cultural Balear. No es pot menysprear la llengua d'una nació, sense menysprear la gent que la parla, perquè aquesta és sagrada i consubstancial a la seva existència; i si la nostra llengua és atacada per qualque salvatge inculte, llavors, hom té l'obligació moralment, èticament i estèticament de defensar-se, perquè forma part del nostre bagatge cultural i de les nostres estimades arrels!

Si nosaltres, els catalanoparlants, a través de la cultura del coneixement, estimam i respectam altres llengües, siguin imposades o no, per justa reciprocitat, exigim als altres, habitin o no a terres de parla catalana, que si no volen estimar la nostra llengua, almenys, que la respectin.

Tots els qui tenim el sentiment de pertànyer a una comunitat atacada, també hem d'exigir amb fermesa que els nostres representants polítics compleixin amb la seva obligació de defensar-nos davant d'un Estat centralista, i per negligència opressor, fent respectar els drets dels ciutadans de les altres llengües distintes al castellà, o, com diuen ells, espanyol. La llei és per ser complerta; si no, no és llei!

Però també, cal dir-ho, una gran part del nostre poble, de tarannà tan feble, de memòria tan flaca, d'esperit tan pobre, tan colpit de materialisme, tan mancat d'estimació a la terra, a les arrels, a la història; d'actitud tan apàtica i deshonesta davant la bel·ligerància dels enemics de la nostra benvolguda pàtria, hauria de ser realment conscient de tot allò que estam a punt de perdre, si no estimam i defensam la nostra llengua catalana com pertoca; representa, simplement, si us sembla poca cosa, allò que ens permet ser definits, i per tant, considerats, com bé deia Herder ... com a éssers humans!

Ramon Andreu i Pujol.
Valldemossa.