Les onades de determinats hàbits vacacionals continuen envestint amb prou intensitat, contenen prou música com per distreure'm i mantenir-me una mica en una espècie de terra de ningú mental, com en una llarga migdiada de la qual vas despertant lentament. Uns minvadíssims dots pel gregarisme i una mesurada tendència a la indiferència davant la torrentada d'informació amb què et reben la tornada a la ciutat i la reinserció laboral, són medecines que ajuden a aguantar els canvis d'estat una mica sobtats: poques metzines no maten, que diu la saviesa popular. Allò que em té una mica cavil·lós, emperò, és que enguany res no aconsegueix arrancar-me d'aquesta letargia dolcenca, carnosa, que conserva la flaire de les garroves madures i de la pinassa escalfada de les passejades solitàries pels camins de la venda formenterera de sa Miranda-Cala Saona, cap al sol post. Cap esdeveniment ni cap dirigent "dir-ne líders fóra ignominiós" aconsegueixen reil·lusionar-me, encara, amb el dia a dia polític del nostre país. Només el predemocràtic cas de la traductora marroquina Saïda Saddouki i la crida de la secretària general de l'Esport de la Generalitat de Catalunya, Anna Pruna, animant la selecció catalana de futbol a jugar el partit programat per al 14 d'octubre contra la selecció dels EUA i instant la Federació Catalana de Futbol que demani al Tribunal Català de l'Esport que autoritzi el partit que vol impedir la Federación Española, m'han esperonat una mica. Aquest últim no pel partit en si, sinó perquè aquests gestos de sobirania tenen una naturalitat inèdita en els últims mesos i anys. Si a la fi el partit no es juga, crec que no estic prou preparat per a la frustració: tanmateix no serà cap passa enrere. Per paga, aquesta mena d'orfandat col·lectiva no ha minvat el ritme de lectura adquirit els últims mesos.