No em puc treure del cap la frase que, presumptament, el capità de la Guàrdia Civil va etzibar a la noia àrab que fa un parell de setmanes va provar de parlar-li en català: «el catalán es un idioma que ni siquiera existe», això és el que, aproximadament i traduït, va dir el capità improvisadament lingüista. Si no se me'n va del cap, però, no és pas perquè sigui una frase que, venint de qui ve i a aquestes alçades de la història, pugui encara sorprendre ningú, sinó perquè un pensament crida sempre un altre pensament, una idea estira sempre una altra idea i una paraula va carregada sempre amb unes altres paraules, i llavors tot s'ajunta, i finalment el cervell ja la té armada. A mi, la idea aquesta que el català ni tan sols no existeix m'ha dut al cap un pensament que des de fa dies em ronda i m'insisteix. La idea, exposada ras i curt, és que si tots els grans escriptors que ha tengut la literatura catalana durant aquest darrer segle i mig de la seva història, en comptes de posseir un talent literari i de dedicar tota la vida a treballar-lo i millorar-lo, haguessin tengut un talent i una vocació militars paral·lels, és a dir, si haguessin estat tan extraordinaris amb l'artilleria com escrivint poemes, o si haguessin tengut igual punteria disparant amb el fusell en la guerra que posant adjectius en la prosa, avui hi hauria molta menys gent que s'atreviria a posar en dubte l'existència de la llengua catalana. I compte: això no ho dic per llançar cap tipus d'amenaça retrospectiva, subtil i vagament literaturitzada, sinó per fer la constatació "tristíssima" de la misèria bestial, primària i violenta que, malauradament, des de sempre ha imposat i fixat les veritats de la Història, i ha regit les raons suposadament racionals del món. Seguint amb la idea impossible d'aquest inversemblant exèrcit de literats que llavors ja no ho serien, no és difícil imaginar o especular sobre quin rang tendrien o haurien tengut alguns dels nostres escriptors més excepcionals. Per començar, ben segur que Jacint Verdaguer hauria estat el típicament novel·lesc i heroic capellà de l'exèrcit que no té por ni escrúpols d'embrutar-se la sotana quan li toca d'arrossegar-se pel fang de les trinxeres. Joan Maragall, venerable i visionari, hauria portat, digníssim, l'estendard. Josep Maria de Sagarra i Josep Carner haurien estat "la seva prosa i els seus poemes com bombes de colors" les estrelles més brillants i agosarades del grup d'artificiers. Joan Sales hagués estat un general d'infanteria que voluntàriament hauria renunciat a ser-ho per tal de poder quedar com a cap de batalló i així poder dirigir personalment els seus homes en entrar en combat. Josep Pla hauria estat tanquista, un tanquista amb tant de talent, però, que podria haver conduït "infatigable i vastíssim" uns trenta tancs a la vegada. J.V.Foix hauria estat un astre rutilant de l'aviació, i hauria sobrevolat i atacat les tropes i les ciutats enemigues amb la mateixa lleugeresa alegre i infantil de qui juga una partida de tennis. Carles Riba, erudit compromès, hauria estat l'expert a desxifrar les informacions i els missatges enviats per l'enemic emprant un críptic codi secret. Bartomeu Rosselló-Pòrcel hauria estat el soldat ras, valent i generós, que prefereix de molt les aventures a les medalles i les condecoracions. Gabriel Ferrater hauria estat franctirador. Joan Brossa, paracaigudista. Miquel Bauçà, kamikaze. Pere Gimferrer seria avui el nostre millor espia, i compliria amb les dures i molt perilloses funcions "mirall, espai, aparicions: mascarada!" de l'agent doble. Baltasar Porcel seria almirall, i comandaria "les veles al vent, la mar furiosa, el sol lluent i l'horitzó molt ample" tota la nostra flota. No em negareu que seria un exèrcit extraordinari, una autèntica armada invencible, la primera pedra d'algun imperi perdurable i gran. Quina sort que hem tengut que, en comptes de conquerir països, esclafar pobles, amenaçar i matar gent, i tirar bombes, s'hagin dedicat a escriure llibres!

La insatisfacció del llop  

És sorprenent la facilitat que té la immensa majoria de les persones per estar absolutament satisfeta i orgullosa d'allò que és i que fa, la facilitat amb què es deixen arrossegar suaument pel dolç pendent de la vanitat, un pendent que irremeiablement els porta a passar-se tot el dia xerrant i xerrant d'allò que en aquell moment tenen entre mans (sovint un projecte de no-res, que anant bé només a ells els interessa), o de l'èxit rotund (una conquesta amorosa, un èxit literari, un enginy quotidià) que assoliren fa un any o fa deu segles. I el pitjor és que, si tu, humil i benaventurat oient o espectador de les seves proeses, no participes de la seva eufòria, i no pagues el teu tribut en forma d'elogi, i no demostres el teu entusiasme per la collonada en qüestió de què t'estan parlant, immediatament passes a convertir-te en un desagraït, un egoista, un malànima, un desaprensiu. Jo, cada vegada que em trob amb un d'aquests personatges (poc sovint, per sort), no puc evitar de pensar en aquella escena de Pulp Fiction en què els assassins a sou Jules i Vincent compareixen a casa del seu amic Jimmy amb un cotxe on hi ha el cadàver rebentat d'un noi, al qual han disparat sense voler i que ha emmerdat amb sang i carn tota la tapisseria i tota la roba i la pell dels assassins en qüestió. Jimmy els diu que els vol ajudar, però que no pot perquè la seva dona és a punt d'arribar i si veu un cotxe amb un mort al seu garatge li exigirà, lògicament, el divorci. Llavors és quan decideixen trucar el Llop, un senyor (quin gran senyor, Harvey Keitel amb esmòking) que professionalment s'encarrega de solucionar situacions difícils.

El Llop arriba i el primer que fa és ordenar als assassins que agafin pedaços i netegin el cotxe. Ho fan, i quasi sense ni adonar-se'n tenen enllestida la feina. El cotxe està net, i tots menys el Llop es posen contents, es feliciten l'un a l'altre, elogien al Llop la seva energia, la seva sang freda i capacitat de decisió. Estan eufòrics, tot i que només han fet mitja feina: perquè, si bé el cotxe està net, els dos assassins encara van bruts de cap a peus, tots coberts de sang i de ronya humana, i, si perden el temps, la dona de Jimmy compareixerà. I és llavors quan el Llop els diu una frase que bé es podrien aplicar tantíssims vanitosos "artistes o polítics o empresaris o esportistes o cambrers" fàcils de satisfer i de confortar. És una de les grans frases de la història del cinema, i constitueix una lliçó moral lúcida, metafísica, profunda, perfecta. Diu el Llop: «No comencem a xuclar-nos les polles».