Els exèrcits de la literatura

No em puc treure del cap la frase que, presumptament, el capità de la Guàrdia Civil va etzibar a la noia àrab que fa un parell de setmanes va provar de parlar-li en català: «el catalán es un idioma que ni siquiera existe», això és el que, aproximadament i traduït, va dir el capità improvisadament lingüista. Si no se me'n va del cap, però, no és pas perquè sigui una frase que, venint de qui ve i a aquestes alçades de la història, pugui encara sorprendre ningú, sinó perquè un pensament crida sempre un altre pensament, una idea estira sempre una altra idea i una paraula va carregada sempre amb unes altres paraules, i llavors tot s'ajunta, i finalment el cervell ja la té armada. A mi, la idea aquesta que el català ni tan sols no existeix m'ha dut al cap un pensament que des de fa dies em ronda i m'insisteix. La idea, exposada ras i curt, és que si tots els grans escriptors que ha tengut la literatura catalana durant aquest darrer segle i mig de la seva història, en comptes de posseir un talent literari i de dedicar tota la vida a treballar-lo i millorar-lo, haguessin tengut un talent i una vocació militars paral·lels, és a dir, si haguessin estat tan extraordinaris amb l'artilleria com escrivint poemes, o si haguessin tengut igual punteria disparant amb el fusell en la guerra que posant adjectius en la prosa, avui hi hauria molta menys gent que s'atreviria a posar en dubte l'existència de la llengua catalana. I compte: això no ho dic per llançar cap tipus d'amenaça retrospectiva, subtil i vagament literaturitzada, sinó per fer la constatació "tristíssima" de la misèria bestial, primària i violenta que, malauradament, des de sempre ha imposat i fixat les veritats de la Història, i ha regit les raons suposadament racionals del món. Seguint amb la idea impossible d'aquest inversemblant exèrcit de literats que llavors ja no ho serien, no és difícil imaginar o especular sobre quin rang tendrien o haurien tengut alguns dels nostres escriptors més excepcionals. Per començar, ben segur que Jacint Verdaguer hauria estat el típicament novel·lesc i heroic capellà de l'exèrcit que no té por ni escrúpols d'embrutar-se la sotana quan li toca d'arrossegar-se pel fang de les trinxeres. Joan Maragall, venerable i visionari, hauria portat, digníssim, l'estendard. Josep Maria de Sagarra i Josep Carner haurien estat "la seva prosa i els seus poemes com bombes de colors" les estrelles més brillants i agosarades del grup d'artificiers. Joan Sales hagués estat un general d'infanteria que voluntàriament hauria renunciat a ser-ho per tal de poder quedar com a cap de batalló i així poder dirigir personalment els seus homes en entrar en combat. Josep Pla hauria estat tanquista, un tanquista amb tant de talent, però, que podria haver conduït "infatigable i vastíssim" uns trenta tancs a la vegada. J.V.Foix hauria estat un astre rutilant de l'aviació, i hauria sobrevolat i atacat les tropes i les ciutats enemigues amb la mateixa lleugeresa alegre i infantil de qui juga una partida de tennis. Carles Riba, erudit compromès, hauria estat l'expert a desxifrar les informacions i els missatges enviats per l'enemic emprant un críptic codi secret. Bartomeu Rosselló-Pòrcel hauria estat el soldat ras, valent i generós, que prefereix de molt les aventures a les medalles i les condecoracions. Gabriel Ferrater hauria estat franctirador. Joan Brossa, paracaigudista. Miquel Bauçà, kamikaze. Pere Gimferrer seria avui el nostre millor espia, i compliria amb les dures i molt perilloses funcions "mirall, espai, aparicions: mascarada!" de l'agent doble. Baltasar Porcel seria almirall, i comandaria "les veles al vent, la mar furiosa, el sol lluent i l'horitzó molt ample" tota la nostra flota. No em negareu que seria un exèrcit extraordinari, una autèntica armada invencible, la primera pedra d'algun imperi perdurable i gran. Quina sort que hem tengut que, en comptes de conquerir països, esclafar pobles, amenaçar i matar gent, i tirar bombes, s'hagin dedicat a escriure llibres!