algo de nubes
  • Màx: 34°
  • Mín: 27°
34°

Drets sexuals

El lector sabrà perdonar-me la indiscreció, però he de confessar que quan tenia una vintena d'anys vaig anar tres o quatre vegades de putes. Segurament seria més exacte dir que vaig acompanyar els meus amics que eren més atrevits, valents i fogosos que jo. La primera vegada fou després d'un sopar i hi vaig anar, crec que amb el cotxe d'en Tià Sánchez pensant que em divertiria amb les contínues bromes que solia fer l'amo del cotxe esmentat. No fou exactament així. D'aquella primera visita i de les altres dues o tres vaig aprendre dues coses. La primera que un bar de putes era una cosa més aviat sòrdida i on hi mancava quasi totalment l'alegria i fins i tot l'enginy. Vaig constatar un altre fet: que aquells que en el sopar havíem dut la doma de la conversació quan arribàvem a un bar de senyores no sabíem què havíem de dir i quedàvem com arraconats i pansits. Per contra, aquells que en el sopar havien estat unes sípies ara ens transformaven en galls i aviat lligaven conversa amb aquelles dones que mai vaig poder esbrinar d'on havien arribat. Jo, assegut a un racó, pensava, empegueit, que era un poc subnormal i un molt tímid, i meditava, mentre observava els altres clients, que l'ofici de prostituta era no sols el més vell, sinó el més mal de fer. Em demanava com podien vèncer la repugnància que a mi em feien aquells bandarres no del tot netejats que miraven de fer barrina.

No és un idea que em vengui molt al cap aquesta de les prostitutes. El meu erotisme va, per sort o per desgràcia, per altres viaranys o, millor seria dir segurament, guaret. Però l'altre dia hi vaig tornar a pensar i és que un amic meu em féu una confidència, que ara vos contaré. Aquest amic, el nom del qual no diré, però sí, que quan tenia dotze anys va tenir un accident i va quedar paraplègic. La paraplegia, la paralització de la meitat inferior del cos, li va impedir continuar els estudis que varen ser reanudats anys més tard i, després, cursà la carrera de dret. Tragué molt bones notes perquè va néixer intel·ligent i a ca seva l'ajudaren, boca a boca, a estudiar fins que va ser possible. Per mor d'aquesta ajuda rebuda i per mor de la seva discapacitat el meu amic creà un fort lligam afectiu amb tota la família, però molt especialment amb el pare i la mare. Fou, la seva una vida, difícil com ho som gairebé totes d'aquells que tenen paraplegia. Ho fou corporalment, socialment i, per suposat, sentimentalment i sexual. Els problemes psicològics mira de resoldre'ls amb l'ajuda d'una psicòloga, però la psicòloga i el pacient no arribaren a un bon enteniment. La psicòloga li deia que s'havia d'obrir a la vida, que no havia de tenir complexos, que no havia de pensar en la seva discapacitat, que havia de gaudir cada minut de la seva vida, etc. El meu amic diu que no vol generalitzar, però que en la seva primera entrevista es fa sentir totalment estafat. Que tot el que li deia eren bajanades sense sentit. Ja no hi tornà. Les coses, tanmateix i després de molts d'anys, varen mudar de verd en blau. Ho feren quan varen morir els progenitors del meu amic, el qual després d'un període de profunda tristesa reviscolà i començà a sentir una ànsia quasi infinita per sortir al carrer, per anar a espectacles i també per mirar de formar un parella. Cosa impensable, clar, en presència del seus pares. Però un cosa és la voluntat i l'altra la possibilitat. L'amic em digué que era quasi impossible trobar una persona d'un altre gènere que voluntàriament volgués compartir la vida amb un paraplègic i, més difícil encara, que volgués compartir el llit. I "em confessà" que malauradament quan més llunyana era la possibilitat més grossos eren els desigs: sempre ho veuràs. Per aquest motiu el meu amic, després de pensar-lo molt de temps, va recórrer a l'amor mercenari: a una prostituta. Amb ella perdé la virginitat i conegué el que era el sexe. El meu amic em demanà què em semblava la decisió que havia pres. Em vaig enfrontar amb un autèntic dilema. Vaig recordar les experiències tan poc gratificants que vaig tenir quan vaig acompanyar els meus amics de joventut al «barrio», però també vaig comprendre que colgar-te amb un persona de l'altre sexe, encara que sigui pagant, pot ser una de les millors aventures d'aquesta vida. També vaig pensar els discapacitats tenen drets sexuals que són del tot respectables. Li vaig dir que sí, que em semblava bé, que la meva moral no hi tenia res a dir. Que la bioètica és un terreny complicat però que els malalts o els discapacitats eren, al meu parer, els primers amb drets. El meu amic en digué que hi havia, tanmateix, un inconvenient i era que la seva jubilació era limitada i la despesa monetària gairebé il·limitada "gasta una gran quantitat de doblers en llibre i música" i que, en conseqüència, molt clares vegades podria acudir a l'amor de pagament. Jo li vaig dir que al meu parer, sens dubte una mica agosarat, d'aquest problema se n'hauria de fer càrrec la seguretat social. Dies després vaig consultar internet i vaig poder llegir que a Holanda i a Dinamarca ja hi ha servei d'assistentes i assistents sexuals per a discapacitades i discapacitats pagats per l'Estat. En sou partidaris?

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.