El lector sabrà perdonar-me la indiscreció, però he de confessar
que quan tenia una vintena d'anys vaig anar tres o quatre vegades
de putes. Segurament seria més exacte dir que vaig acompanyar els
meus amics que eren més atrevits, valents i fogosos que jo. La
primera vegada fou després d'un sopar i hi vaig anar, crec que amb
el cotxe d'en Tià Sánchez pensant que em divertiria amb les
contínues bromes que solia fer l'amo del cotxe esmentat. No fou
exactament així. D'aquella primera visita i de les altres dues o
tres vaig aprendre dues coses. La primera que un bar de putes era
una cosa més aviat sòrdida i on hi mancava quasi totalment
l'alegria i fins i tot l'enginy. Vaig constatar un altre fet: que
aquells que en el sopar havíem dut la doma de la conversació quan
arribàvem a un bar de senyores no sabíem què havíem de dir i
quedàvem com arraconats i pansits. Per contra, aquells que en el
sopar havien estat unes sípies ara ens transformaven en galls i
aviat lligaven conversa amb aquelles dones que mai vaig poder
esbrinar d'on havien arribat. Jo, assegut a un racó, pensava,
empegueit, que era un poc subnormal i un molt tímid, i meditava,
mentre observava els altres clients, que l'ofici de prostituta era
no sols el més vell, sinó el més mal de fer. Em demanava com podien
vèncer la repugnància que a mi em feien aquells bandarres no del
tot netejats que miraven de fer barrina.
No és un idea que em vengui molt al cap aquesta de les
prostitutes. El meu erotisme va, per sort o per desgràcia, per
altres viaranys o, millor seria dir segurament, guaret. Però
l'altre dia hi vaig tornar a pensar i és que un amic meu em féu una
confidència, que ara vos contaré. Aquest amic, el nom del qual no
diré, però sí, que quan tenia dotze anys va tenir un accident i va
quedar paraplègic. La paraplegia, la paralització de la meitat
inferior del cos, li va impedir continuar els estudis que varen ser
reanudats anys més tard i, després, cursà la carrera de dret.
Tragué molt bones notes perquè va néixer intel·ligent i a ca seva
l'ajudaren, boca a boca, a estudiar fins que va ser possible. Per
mor d'aquesta ajuda rebuda i per mor de la seva discapacitat el meu
amic creà un fort lligam afectiu amb tota la família, però molt
especialment amb el pare i la mare. Fou, la seva una vida, difícil
com ho som gairebé totes d'aquells que tenen paraplegia. Ho fou
corporalment, socialment i, per suposat, sentimentalment i sexual.
Els problemes psicològics mira de resoldre'ls amb l'ajuda d'una
psicòloga, però la psicòloga i el pacient no arribaren a un bon
enteniment. La psicòloga li deia que s'havia d'obrir a la vida, que
no havia de tenir complexos, que no havia de pensar en la seva
discapacitat, que havia de gaudir cada minut de la seva vida, etc.
El meu amic diu que no vol generalitzar, però que en la seva
primera entrevista es fa sentir totalment estafat. Que tot el que
li deia eren bajanades sense sentit. Ja no hi tornà. Les coses,
tanmateix i després de molts d'anys, varen mudar de verd en blau.
Ho feren quan varen morir els progenitors del meu amic, el qual
després d'un període de profunda tristesa reviscolà i començà a
sentir una ànsia quasi infinita per sortir al carrer, per anar a
espectacles i també per mirar de formar un parella. Cosa
impensable, clar, en presència del seus pares. Però un cosa és la
voluntat i l'altra la possibilitat. L'amic em digué que era quasi
impossible trobar una persona d'un altre gènere que voluntàriament
volgués compartir la vida amb un paraplègic i, més difícil encara,
que volgués compartir el llit. I "em confessà" que malauradament
quan més llunyana era la possibilitat més grossos eren els desigs:
sempre ho veuràs. Per aquest motiu el meu amic, després de
pensar-lo molt de temps, va recórrer a l'amor mercenari: a una
prostituta. Amb ella perdé la virginitat i conegué el que era el
sexe. El meu amic em demanà què em semblava la decisió que havia
pres. Em vaig enfrontar amb un autèntic dilema. Vaig recordar les
experiències tan poc gratificants que vaig tenir quan vaig
acompanyar els meus amics de joventut al «barrio», però també vaig
comprendre que colgar-te amb un persona de l'altre sexe, encara que
sigui pagant, pot ser una de les millors aventures d'aquesta vida.
També vaig pensar els discapacitats tenen drets sexuals que són del
tot respectables. Li vaig dir que sí, que em semblava bé, que la
meva moral no hi tenia res a dir. Que la bioètica és un terreny
complicat però que els malalts o els discapacitats eren, al meu
parer, els primers amb drets. El meu amic en digué que hi havia,
tanmateix, un inconvenient i era que la seva jubilació era limitada
i la despesa monetària gairebé il·limitada "gasta una gran
quantitat de doblers en llibre i música" i que, en conseqüència,
molt clares vegades podria acudir a l'amor de pagament. Jo li vaig
dir que al meu parer, sens dubte una mica agosarat, d'aquest
problema se n'hauria de fer càrrec la seguretat social. Dies
després vaig consultar internet i vaig poder llegir que a Holanda i
a Dinamarca ja hi ha servei d'assistentes i assistents sexuals per
a discapacitades i discapacitats pagats per l'Estat. En sou
partidaris?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.