Fa tres anys la revista El Temps dedicava un ample reportatge al
tema de la Transició del franquisme a la democràcia. A un quart de
segle de distància
"també a mi, entre moltes d'altres persones" em demanaren quin
balanç feia del procés històric que es va batejar com a «transició
democràtica»? Quins van ser els encerts i quines les errades?
Reconeixent que les meues opinions no tenen l'interès d'altres, que
en van ser protagonistes destacats, tanmateix em plau de
recuperar-les com a testimoni personal quan aquest estiu podríem
haver commemorat el trentè aniversari de les primeres eleccions
democràtiques. La mort recent de Josep Moll i Marquès m'hi ha fet
pensar. En Pep l'any 1977 no feia gaire que havia arribat
d'Alemanya i es presentà com a candidat al Senat per Menorca en el
PSOE. Reconec que als que treballàvem en la candidatura unitària
menorquina (que ajuntava l'oposició antifranquista, des de
demòcrates de centre fins als partits d'esquerres PSM, PCIB, PTE,
MC ...) l'aterratge d'en Moll no ens va caure gens bé. Val a dir
que el PSOE-(Històric) també s'hi presentava, però abans d'arribar
a les urnes el seu candidat, Josep Caules, es va retirar per no
dividir més el vot. El nostre candidat per «Menorca. Democràcia i
Autonomia», el recordat Antoni Anglada, va quedar a menys de cent
vots d'aconseguir l'escó al Senat, que va ser per a l'ucedista
Guillermo de Olives. Una anàlisi no partidista entenia que amb el
miler de vots que Josep Moll havia obtingut a l'illa, les esquerres
haurien pogut no sols guanyar l'escó al Senat sinó també, en
conseqüència, «dirigir» el procés autonòmic menorquí des de la
presidència de l'Assemblea Autonòmica i des de la presència a les
instàncies parlamentàries. No cal dir que, a trenta anys vista, la
nostra ingenuïtat era més gran que la muntanya del Toro, on per
cert se signà un Pacte que després els dos partits hegemònics
llavors (UCD i PSOE) no van tenir gaire en compte a l'hora de fer
l'Estatut. Amb els anys que duim d'institucions democràtiques, el
senador per Menorca "una figura que valoràvem tant aleshores" s'ha
demostrat, en general, tan poc rellevant com ho és la mateixa
institució on s'ubica. I la qualitat democràtica i el grau
d'autonomia que tenim és la que és. Vull dir, suaument, que és
manifestament millorable.
Tanmateix, la meva consideració de la persona d'en Pep "fruit
del prejudici que explicava el moment electoral del 1977" es va
anar transformant en respecte i amistat quan vaig tenir la sort de
conèixer-lo en l'etapa de diputat al Parlament balear. Representava
dins el PSOE balear la cara més autonomista i compromesa amb la
cultura i la llengua catalana, i més d'una vegada he pensat que les
posicions centralistes del seu partit el devien neguitejar força,
tot i que ell sempre defensava la militància en un partit estatal
amb raons d'eficàcia (?). Les seves intervencions parlamentàries
"habitualment era portaveu en temes de cultura, entre d'altres"
destacaven pel seu rigor i pel respecte a l'adversari polític (la
qual cosa no era poca cosa atès el que sovint havíem de sentir a la
sala de les cariàtides!).
La transició a la democràcia va comportar per molts de la meva
generació un cop de timó consistent a deixar de fer país per passar
decididament a fer política. Com a conseqüència, es va passar a
descarregar en les diferents administracions moltes de les tasques
que anteriorment havia assumit la societat civil. Calia per tant
accedir-hi i treballar per canviar les coses.
Pens, com ja s'ha escrit, que l'estratègia de l'Estat, des de
l'anomenada Transició, ha perseguit tres objectius: a) homologar el
sistema polític amb les democràcies europees; b) incloure
l'economia espanyola dins els canals internacionals i c) acabar des
del nacionalisme espanyol amb els «problemes» nacionalistes de
l'Estat, principalment el basc. A hores d'ara ja ha assolit els dos
primers objectius, i pel que fa al tercer, l'objectiu no ha estat
de cercar la justícia, sinó d'extirpar el problema. Encara no se
n'ha sortit, però.
Vist a distància, la Transició va ser en gran mesura l'hora dels
camaleons; el poder es transformava en ell mateix, mentre que els
qui van lluitar contra la dictadura s'han de sentir avui en bona
part decebuts: som hereus d'un temps de dubtes i renúncies: la
monarquia "l'art. 56 de la CE", la bandera, el dret
d'autodeterminació de les nacions, la federació dels Països
Catalans "art. 145 C.E", la preeminència del castellà damunt el
català a casa nostra, el «café para todos» o sia disset
«comunidades autónomas», etc. Però també som hereus de notables
encerts: la democràcia com a sistema i com a Estat de Dret, que no
és poca cosa; l'inici d'un procés cap a l'autogovern que mai no es
pot tancar, perquè l'autonomia, personalment i col·lectivament
concebuda, sempre admet un més enllà. Per açò, maldar de tancar la
possibilitat de culminar la Transició en un Estat de les autonomies
que només reflecteixi una mera descentralització administrativa,
com volia el govern del PP, és un greu error. El govern de
Rodríguez Zapatero no hauria de perseverar en aquest error i
reconèixer amb totes les conseqüències l'existència de realitats
nacionals més enllà d'unitats administratives, anomenades
autonomies ... Haver comès errors en el passat no pot ser mai
l'excusa per continuar cometent errors en el futur. També és ver
que algunes coses importants canviaren i mai més res no va ser
igual que abans. El panorama actual ofereix un magre balanç de
reforma estatutària i els canvis constitucionals hauran d'esperar
Déu sap quant. Quan em demanaven sobre els canvis i les reformes i
els seus límits, llavors ho veia així: - Els canvis que el govern
vol introduir no són precisament els més importants que calen. Si
tot queda a esmentar les comunitats autònomes, fer referència a la
UE, modificar el Senat i anul·lar la disposició sexista en la
successió a la Corona, serà com un clàssic de Shakespeare, Molt
soroll per no res. Posats a fer, caldria posar límit constitucional
al joc brut del Govern central, que ha anat recuperant competències
ja transferides per la via de les lleis de bases i per la de la
coordinació i l'«harmonització». S'han de reconèixer explícitament
els aspectes simbòlics, lingüístics i culturals que implica
acceptar la realitat plurinacional de la democràcia espanyola.
Establir mecanismes de fidelitat entre els diferents nivells de
govern, procediments estables i no només remetre a conferències de
representants autonòmics entorn del ministre de torn o bé de la
Cambra Alta. Revisar la composició del mateix Tribunal
Constitucional, art i part en el model que el Govern central
impulsa. Caldria modificar altres coses que són hipoteques de la
Transició: sistema electoral, finançament, règim local, poder
judicial. I naturalment acabar amb l'essencialisme ranci que es
desprèn del Títol Preliminar. Però això és impossible si no es
canvia, i molt, la correlació de forces polítique tant a les
institucions estatals com a l'interior dels Països Catalans. A les
limitacions pròpies d'una UE assegurada en els pilars dels estats i
d'un Estat espanyol històricament centralista i hostil a uns
plantejaments de convivència justa, afegim que l'autèntic límit rau
en la colonització que ha estat mentalment assumida per amplis
sectors del nostre poble.
Per acabar em demanaven sobre si aquestes reformes legals
obririen el camí del que seria la «segona transició». Però vista la
paràlisi actual, tot queda pendent. El pitjor seria que quedàs en
fum de formatjades. Sobre el clixé de «segona transició», com totes
les etiquetes pens que resulta empobridora. També dependria, és
clar, de quines reformes legals es fessin. Certament, si són com
les que el poder ens anuncia, poca cosa traginarà l'ase dins les
seves beaces. Però si hem de transitar cap a nous objectius de
perfeccionament de democràcia, tan amenaçada actualment per
retallades subtils o descarats, jo no parlaria d'«una altra»
transició, si més no com aquella que ara recordam. Fer memòria no
és mirar endarrere, sinó un exercici per mantenir viva l'alerta i
encarar un futur on creim que els ciutadans dels Països Catalans
(com els de les altres nacions de l'Estat i del món) tenim dret de
ser-hi si així ho volem. Per tal de fer aquest trànsit permanent,
fóra bo, tal volta, recuperar part d'aquella efervescència política
en què sembla que tot estava per fer i tot era possible. Vull dir
que somiar el país que volem no és perdre el temps en utopies, sinó
el punt de partida necessari per a qualsevol programa d'acció
transformadora.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.