Assagem i avancem, com cada any, obligats per ningú, l'article sobre la tardor, com un lament que el lector (o la lectora) ben segur compartirà i com un breu esquitx sorgit del mite de la renovació. Solbes i el terrorisme, els fascicles col·leccionables i la pujada dels preus dels aliments pugnen per fer-se importants, però nosaltres sabrem destriar el gra de la palla i aterrar en els territoris mentals realment importants.Hi ha també, és cert, el tema de l'oratge, del temps que ens cobreix, però la tardor no és tant un clima o un redol del calendari com un espai emocional, i així les coses l'obligació és repetir-ne algunes claus que ens hi facin més còmoda l'entrada. Entrada obligada, d'altra banda, què hi farem.

La tardor que avancem és una estació residual i redundant, l'època de reprendre les tasques, identificada amb el treball i despenjada de l'oci, suposat i sempre decebedor (i car) de l'estiu. Sense festes ni tràmits d'introducció (i hi haurem de fer alguna cosa, sobre això de les festes, i encomanar-les com a idea al regidor competent) ens hi veiem a dins d'un dia per l'altre. El clima, sí, un altre cop... Bé, abans tingué el seu paper, paradoxalment, quan el calendari marcava els ritmes exactes de les temperatures i les pluges, però ara que no hi ha por dels rigors de l'hivern això ha canviat. Si de cas, com a màxim, hom percep entre la gent una certa incomoditat per la imprevisibilitat del temps que ens cau.

Potser el càstig del canvi climàtic (perquè segur que es un càstig, d'això no hi ha cap dubte) consisteix en una incertesa continuada, que ens desacostumarà de la puntualitat tradicional de la meteorologia i ens obligarà a viure (i a construir, i a viatjar i a decidir sobre gairebé tot) pendents de les previsions meteorològiques, i a menjar-nos repetidament els errors dels nostres càlculs: aquest serà el ver càstig.

El planeta està malalt, diuen, i no sabem o no gosam confessar-li de què, i el canvi climàtic és tan sols un símptoma. Així que les referències meteorològiques han esdevingut converses de patologia, i això sempre s'ha d'evitar educadament.

I és també, la tardor, difuminada entre disquisicions climàtiques, un estació puntual, fitada per senyals de partida que s'han distorsionat molt lleugerament: les pluges, si volen, la tornada a la feina, l'inici del curs escolar, del curs polític, el balanç de l'estiu que afectà el cor i la butxaca, començar el pendent que du fins el Nadal i el nou número al calendari. Els ambiciosos i els desenfeinats poden aprofitar aquests dies per identificar-se amb el mite de l'etern retorn, però el meu consell és simplement i modesta limitar-se al retorn, sense adjectius, perquè allò de l'eternitat s'ha revelat excessivament transcendent, majestàtic, solemne, i el personal no sembla estar per gaires transcendències, i opta per un plantejament més rossinià, diguem-ho així, que no wagnerià, de les coses, malgrat que les referències musicals, en aquests dies no són gaire encertades, ni seran compensades per tornar a escoltar aquell «ma il mio mistero è chiuso in me» del Turandot, ni per tantes altres coses que ens deixà Pavarotti. Això de la tardor és més subtil que no eixordador, i si optes per la teoria d'anar per casa sempre et quedarà el consol de compartir-la amb el veïnat.

En canvi, si t'apuntes a l'etern retorn i similar, hauràs de fer molts d'esforços de dicció i fer cua per trobar un filòsof amb qui compartir els teus artilugis mentals. I si no et funciona, la feina de pujar-la no t'haurà servit de res. Abans, un altre cop, el paisatge ens feia de guia, i ens manava l'ànim. Ara, després de descobrir-lo darrere les construccions, manté el seu encís, per a alguns, si més no, però planteja alhora tants de neguits que és millor optar pels llocs coneguts.Tanmateix, la recerca dels climes i dels paisatges ens convencerà que això de la tardor és un mite més que s'enfonsa, com tantes altres coses, i n'hi ha prou per convèncer-se de recordar que Sagarra n'assenyalava l'arribada els primers dies del novembre mentre que ara, empesos per la urgència, en parla tothom en aquest setembre que comença, perquè ningú no sabria dir a quina estació serem quan arribi el novembre.