Un lector de La Vanguardia es pregunta per què aquest diari inclou a la secció de cultura una informació sobre l'actuació de David Bisbal a Valladolid. No és només La Vanguardia, una gran majoria de diaris ja no tenen manies a posar en el mateix sac Händel i Chenoa, Shakespeare i Carmen Posadas, els dos primers perquè es reprodueixen en disc i els altres dos perquè ho fan mitjançant el llibre. És un signe del temps. Servidor no tenc cap idea de com millorar aquestes coses, simplement prendria decisions, si fos el cas, basant-me en preferències, manies, humor o malhumor, debilitats, fílies i fòbies, impromptus, experiència, diguem-ne gust personal: molt poc aconsellable, és clar. A l'altre costat, hi trobaríem el criteri sorgit de la crítica universitària, però no crec que tampoc ens pogués garantir resultats excel·lents, si hem de fer cas de Mario Vargas Llosa, que acaba de referir-se a aquesta crítica en termes clars: «totalment allunyada del gran públic, que té un llenguatge esotèric, un llenguatge acadèmic i endogàmic». En fi, hi ha un munt de qüestions per resoldre en un territori en el qual Ferran Adrià és l'estrella de l'art contemporani i la gran proposta de la temporada passada d'un centre cultural berlinès fou una carrera de caragols. Si una carrera de caragols pot constituir una peformance que aporti elements substancials a la construcció de la memòria del nostre temps, és obvi que David Bisbal pot ser Cultura, àdhuc Kultura tot i que servidor em reservaré el dret de dubtar que sia cultura. Qüestions per resoldre, he dit? Mal dit. No és gens clara la necessitat de trobar el camí de tornada al punt del laberint en el qual ens perdérem. Qui podria sentir-la, aquesta necessitat si no els artistes, els poetes, els creadors de noves mirades sobre les coses? Però els estats, les administracions públiques en general, han après la lliçó més perversa de la història de la humanitat, saben que s'han d'avançar fins i tot als creadors, crear les propostes i convertir-los, així, en executors finals de la seva política cultural en aquestes matèries. Aquest canvi és el que va fer dir a Luis Buñuel que, en el seu temps, la provocació atemptava contra el sistema, ara l'organitza el sistema per canalitzar la rebel·lia per enrobustir-se. Però sempre ens quedarà la pregunta de per què ens hi hem abandonat tant fins al punt de definir la cultura en raó dels mitjans de producció i dels escenaris on passen les coses. Eisenstein, Ausiàs March, Thomas Bernhard, Schubert, Chardin, Fauré, Pirandello, Cervantes, Joseph Roth, David Bisbal, Maria Callas, Osifar, Bertín Osborne. Ben cert, tots tenim en comú que ja som morts o ens hem de morir: i hem d'anar a discutir per si vas a una secció o l'altra dels diaris?