Les eleccions, les negociacions, la formació de governs, els nomenaments d'alts càrrecs "i no tan alts, tot sia dit"; i després l'estiu, ni tan llarg ni tan calorós com el de la pel·lícula. Entram ara a un setembre fadot, espès i trist, mires l'entorn i comproves que, si n'hi havia hagut, s'ha acabat el somni. Hi ha uns nous equips de govern "gent que inspira confiança i d'altra a la qual no donaries mai l'esquena", uns equips encarats a una realitat aclaparadora. No és difícil imaginar-se Aina Calvo, Francina Armengol o Francesc Antich preguntant-se, dins un bany de suor, per on començar. Els han deixat un país minat, endeutat, enviciat. Saben que han arribat al cim en bona part gràcies als moviments ciutadans, que ara no es lliuraran tan fàcilment a les demandes del possibilisme de curta mirada. Són conscients que el Gran Pacte ha estat possible gràcies a la suma d'altres pactes, que no sempre signarien un cavaller o un dama. Petits pactes de silenci, cadascú els seus i tothom el de tots. D'altra banda, i per més desgastat que sembli el PP, els governants pateixen la síndrome de Sísif "això, els tocats d'una ombra de realisme. S'ha acabat el somni, si n'hi havia hagut, i no hi ha manera clara de saber per on es va cap al futur, vivim en una ciutat/laberint, sense indicacions clares per anar en cerca d'aires més diàfans. Es registren titubeigs, tempteigs, indecisions, dubtes i rectificacions en nombre, reconeguem-ho, suficient per entelar la imatge de claredat i vigor que necessita el ciutadà per rearmar-se digau-li de fe, d'il·lusió, d'entusiasme, d'optimisme. Els governants no haurien de permetre que un sentiment semblant a la resignació ameràs el que hauria de ser la mirada crítica de la ciutadania. No es respiren aires de nova etapa, de renovació, de regeneració. Es fan coses, és clar, però ja s'han comès errors colossals, si és que en realitat eren errors i no manifestacions d'estratègies bordes. Es fan coses, és clar, però a peu de carrer és difícil formar-se una idea de quin és, si existeix ni que sigui en estat embrionari, quin és el país que volen els nostres governants, no per a la setmana qui ve, sinó per d'aquí a vint, cinquanta anys. És clar que el país ideal dels socialistes més espanyolistes "on són els altres? La família, bé?", sotmesos al realisme pedestre d'un José Blanco, antídot de tota utopia, no és el mateix en què somien el PSM, UM, ERC, EU-V, però voldríem saber què tendrien en comú aquests diversos dissenys de país. Tot això, és clar, suposant que hagin tengut ocasió de parlar-ne.