Maria Antònia Munar s'inventà la seva Diada fa una dècada com a forma d'omplir de simbologia ideològica, estètica i política el seu Consell. En un moment en què aquesta institució podia adquirir la condició de contrapès del Govern, aleshores en mans del PP, durant la primera presidència de Jaume Matas, la perspicàcia de Munar li va permetre entendre el potencial que tenia i crear tota la parafernàlia simbòlica envers la Diada: himne, els ministrils, gegants i tota la resta d'elements. Pur folklore inventat i cap possibilitat de fer quallar socialment la festa. Cert. Tanmateix no era important el que no podria ser mai la Diada sinó allò per a la qual cosa servia. A Munar i a UM. La perspicàcia de la presidenta del Consell va ser molta, sabé aprofitar "marca de la casa" els pocs recursos disponibles per optimitzar-ne els rèdits al màxim. Ben aviat se pogué copsar la importància que adquiria l'esdeveniment. Importància que no li venia per res del que se feia sinó per com se feia el principal acte. El de la lectura del discurs oficialment institucional. Degué ser "si la memòria no falla" la Diada de 1998, celebrada al Teatre Principal, que escenificà protocol·làriament qui era Munar i què era UM, gràcies a l'acte. Un partit tan petit, tenia 2 diputats, assolia una imatge de fortalesa política que ningú mai no s'hagués pogut sospitar. Rere el faristol, situat a sobre de l'escenari del Teatre Principal, Munar llegia dreta el discurs. Als seu peus, metre i mig per davall, hi havia assegudes totes les autoritats, totes, del Govern, Ajuntament de Palma, d'altres ajuntaments, militars i crec recordar que fins i tot el bisbe de Mallorca. Les cròniques d'un temps haurien resumit l'acte amb allò que hi eren «totes les autoritats civils i militars». Cert. Tot el poder institucional de Balears hi era present. Metre i mig per sota de Munar. Al seus peus. Aquell dia la presidència del Consell assolí, gràcies al simbolisme escenogràfic, una condició política que mai no havia tengut. No va ser cap casualitat que el discurs fou duríssim. Tot i que molt educadament, Munar llançà una sèrie de míssils verbals directes a la línia de flotació de la nau conservadora a la qual, al cap de pocs mesos, enviava a l'oposició. Aquell dia començà una tradició que se va mantenir fins l'any passat. Cada curs polític quedava inaugurat de fet amb el discurs de Munar a la seva Diada. Per proximitat, a més, amb el començament de les plenàries parlamentàries "la setmana següent" obria tot el curs polític balear. Des d'aquella llunyana data així ha estat durant tots aquests anys. Fins enguany. A pesar que el Consell, ara presidit per la socialista Francina Armengol, està obligat "el pacte mana" a mantenir la Diada, res no serà igual. No ho pot ser. Basta veure tota la propaganda que se fa aquests dies. Sí, se'n fa. Molta. Per ventura com sempre, fins i tot. Tanmateix s'hi nota a faltar quelcom. Quelcom difús. Però que a ningú no li passa per alt. No és la mateixa Diada. No ho pot ser. La Diada mallorquina va ser creada per Munar i per UM, i per a UM. El seu sentit polític era el descrit anteriorment. Mai no tengué un fons cultural, ni "òbviament" tradicional, ni històric "en una terra on si de quelcom anam sobrats és de diades" ni sobretot mai no se justificà socialment "perquè a ningú no li ha importat mai però tanmateix Munar i UM saberen convertir-la en una fita política de primer ordre. Per això la Diada d'enguany està orfe. D'UM i de sa mare. No és que Armengol no la vulgui adoptar, però fa la sensació que la Diada no sobreviurà a qui la va imaginar, engendrar, parir, gaudir i explotar. Pot seguir existint durant molts d'anys, i fins i tot és possible que Armengol imagini poder usar-la a l'estil munarià, en el sentit de treure'n profit polític per atrinxerar posicions en el si del PSOE, però és igual. La Diada mai no tornarà ser el que havia estat. No tornarà a ser, senzillament. Si és per a bé o per a mal, això ja... a gust dels consumidors, si n'hi ha.