S'ha escrit molt sobre els nous rics i les seves maneres. Sembla ser que actualment Espanya s'està convertint en un país de nous rics, si incloem en aquest apartat les persones amb uns 774.000 euros en actius líquids. El 2006, hem estat la dècima potència mundial en persones riques: comptam amb uns 158.000 afortunats.
Dels nous rics, se n'ha dit moltes coses, i fet estudis sobre la seva psicologia i sociologia. Una cosa és un ric, ser ric, i l'altra esdevenir un nou ric, un nouvingut a l'opulència. Perquè m'entenguin, podríem dir que ser, si fa no fa, la diferència ve a ser com la que hi ha entre un Gran Reserva i vi novell. A ambdós, els interessa poc el seu passat, de cep i de raïm, i només computen el temps que duen dins la bóta o la botella.N'hi ha d'altres, en canvi, que procuren solidificar les seves arrels: la dreta, per exemple. Aquesta, molt més cuca i espavilada, sap que una ideologia és quelcom més que quatre idees de llibre i tres banderes, i, des de sempre, ha tingut prou esment a mantenir la flama viva, i a donar a conèixer i consagrar aquelles persones que han remat en el sentit de conrear els coneixements i coneixences que afavorien els seus interessos.
Tot això ve al cas pel desconeixement, i la gairebé inexistent divulgació, sobre les persones que han ajudat a introduir en el nostre petit país els canvis i aires de renovació. Posem-ne un exemple, Bernat Nadal i Crespí, bisbe de Mallorca entre el 1794 i 1818 "any de la seva mort", persona il·lustrada, contrària als absolutistes "la dreta més rància d'aleshores", diputat a les Corts de Cadis i president de la Comissió que redactà la famosa Constitució. Persona generosa que repartí molts diners amb motius diferents: almoines, instrucció pública, millorament d'esglésies, de convents, a ajuntaments; i també a persones que es trobaven en alguna situació difícil. Nascut a casa pobre, de sempre s'hagué de guanyar la seva posició amb treball i sacrifici, en un món estratificat en classes en què les persones com ell eren malmirades per les classes altes. Per això darrer, la seva figura, en alguns sectors, hi produïa, i produeix, un cert malestar, tal com ho explica el professor Duran en la seva biografia.
Si algú el cerca en una de les formes de simbologia que tenim ara la denominació dels carrers, als pobles de Mallorca, excepte Sóller "el seu", i potser Mancor, o Selva "no ho he confirmat", només té un carrer dedicat a Palma. És clar que no és un carrer cèntric, sinó gairebé d'extraradi. En canvi, vagin vostès a «callejero.paginasamarillas.es» i comprovin a la mateixa ciutat, per exemple, quants de soldats tenen carrer, 9, caps, 5, sergents, 3, tinents, 7, etc; molts molt més cèntrics que el de darrere Pryca, i no crec que sigui necessari entrar a valorar-ne l'acte de servei al país.Per això, seria ben hora que la iconolatria pública i social fos una micona més equilibrada i no es deixessin perdre les senyes d'identitat, perquè tan bon fill de Mallorca va ser Antoni Maria Alcover, per exemple, com Bernat Nadal i Crespí, entre molts d'altres.
Valentí Valenciano, professor
