S'ha escrit molt sobre els nous rics i les seves maneres. Sembla
ser que actualment Espanya s'està convertint en un país de nous
rics, si incloem en aquest apartat les persones amb uns 774.000
euros en actius líquids. El 2006, hem estat la dècima potència
mundial en persones riques: comptam amb uns 158.000 afortunats.
Dels nous rics, se n'ha dit moltes coses, i fet estudis sobre la
seva psicologia i sociologia. Una cosa és un ric, ser ric, i
l'altra esdevenir un nou ric, un nouvingut a l'opulència. Perquè
m'entenguin, podríem dir que ser, si fa no fa, la diferència ve a
ser com la que hi ha entre un Gran Reserva i vi novell. A ambdós,
els interessa poc el seu passat, de cep i de raïm, i només computen
el temps que duen dins la bóta o la botella.N'hi ha d'altres, en
canvi, que procuren solidificar les seves arrels: la dreta, per
exemple. Aquesta, molt més cuca i espavilada, sap que una ideologia
és quelcom més que quatre idees de llibre i tres banderes, i, des
de sempre, ha tingut prou esment a mantenir la flama viva, i a
donar a conèixer i consagrar aquelles persones que han remat en el
sentit de conrear els coneixements i coneixences que afavorien els
seus interessos.
Tot això ve al cas pel desconeixement, i la gairebé inexistent
divulgació, sobre les persones que han ajudat a introduir en el
nostre petit país els canvis i aires de renovació. Posem-ne un
exemple, Bernat Nadal i Crespí, bisbe de Mallorca entre el 1794 i
1818 "any de la seva mort", persona il·lustrada, contrària als
absolutistes "la dreta més rància d'aleshores", diputat a les Corts
de Cadis i president de la Comissió que redactà la famosa
Constitució. Persona generosa que repartí molts diners amb motius
diferents: almoines, instrucció pública, millorament d'esglésies,
de convents, a ajuntaments; i també a persones que es trobaven en
alguna situació difícil. Nascut a casa pobre, de sempre s'hagué de
guanyar la seva posició amb treball i sacrifici, en un món
estratificat en classes en què les persones com ell eren malmirades
per les classes altes. Per això darrer, la seva figura, en alguns
sectors, hi produïa, i produeix, un cert malestar, tal com ho
explica el professor Duran en la seva biografia.
Si algú el cerca en una de les formes de simbologia que tenim
ara la denominació dels carrers, als pobles de Mallorca, excepte
Sóller "el seu", i potser Mancor, o Selva "no ho he confirmat",
només té un carrer dedicat a Palma. És clar que no és un carrer
cèntric, sinó gairebé d'extraradi. En canvi, vagin vostès a
«callejero.paginasamarillas.es» i comprovin a la mateixa ciutat,
per exemple, quants de soldats tenen carrer, 9, caps, 5, sergents,
3, tinents, 7, etc; molts molt més cèntrics que el de darrere
Pryca, i no crec que sigui necessari entrar a valorar-ne l'acte de
servei al país.Per això, seria ben hora que la iconolatria pública
i social fos una micona més equilibrada i no es deixessin perdre
les senyes d'identitat, perquè tan bon fill de Mallorca va ser
Antoni Maria Alcover, per exemple, com Bernat Nadal i Crespí, entre
molts d'altres.
Valentí Valenciano, professor
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.