Que ens hàgim de sentir refregar pel nostre orgull nacional malferit que es pateix més intentant funcionar en català a les Balears que en berber al Marroc ja és, com diria el senador Sampol, "es colmo". Quan vaig anar al Marroc, ja fa uns quants anys, em volien vendre que el quaranta per cent de parlants d'amazic eren devers un dotze per cent i que les seues reivindicacions lingüístiques i polítiques eren, aproximadament, inventades. "Sí que ho tenen malament", vaig pensar, i probablement vaig tenir una reacció psicològica d'aquestes primitives, de cervellet de rèptil, de considerar que nosaltres vivim bé i n'hem d'estar contents, tenint en compte que n'hi ha d'altres que ho tenen molt pitjor. Però vet-vos aquí que na Saidda ens ha tret del nostre somieig estival. I ens ho ha estampat clar i llampant per la cara: he tengut més dificultats per utilitzar el català a Mallorca que no per funcionar en berber al Marroc.

Segons s'ha publicat en diferents mitjans de comunicació, aquesta traductora d'àrab i amazic a l'espanyol va ser agredida verbalment per diversos membres de la guàrdia civil pel fet d'adreçar-se'ls en català. Li varen dir que la nostra llengua no existeix (que és una manera no gens subtil de dir que nosaltres no existim, no ho oblidàssim mai!), i van manifestar obertament la seua catalanofòbia, dient que no hi havia res que ells odiassin més que la nostra llengua nacional.

En l'incident, ara sota investigació, com pertoca, de la delegació del govern espanyol a les Balears, sembla que s'hi mesclaren tres components fonamentals del nacionalisme espanyol excloent i antidemocràtic: la xenofòbia (na Saidda no podia funcionar en català perquè era "estrangera", "d'un altre país", "mora ...), incultura supina o mala fe (la llengua catalana no existeix), odi contra la societat a la que han de servir (no hi ha res que odiem més que aquest maleït idioma), al.lèrgia a la pluralitat política mesclada amb racisme (vaja, vaja, una mora catalanista) i catalanofòbia, en forma local de mallorquinofòbia.

En definitiva, he pensat mentre anava llegint els diferents retalls que tenc per casa sobre aquest cas lamentable, alguns membres de la benemèrita no desmereixen de les actituds d'uns quants turistes espanyols entrevistats pels mitjans de comunicació locals. N'hi ha que manifesten obertament que allò que més els molesta d'Eivissa és que "no se habla casi castellano", que s'hi sent massa "inglés e ibicenco" i que "parece que no estamos en España". En fi, si hi ha un percentatge de turistes que són xenòfobs, catalanòfobs (concreció de la xenofòbia contra els catalanoparlants), xovinistes i ultranacionalistes, res no hauria de fer pensar que alguns membres de la benemèrita procedents de la mateixa part del món no pateixin les mateixes xacres. Si no fos que els membres de la benemèrita estan al servei de tots els ciutadans i han de vetllar pels seus drets. A Eivissa mateix, durant les celebracions de les Festes de la Terra, el dia 8 d'agost, en què se celebra la incorporació d'Eivissa i Formentera a la Nació Catalana, un ciutadà eivissenc va ser increpat per un membre de l'anomenada "policia nacional" amb un amable: "si no me habla en castellano, no voy a atenderle". Molt polit i educat, com toca a un membre de la força pública. Resoldre el problema de fons és a dir, garantir el respecte als drets lingüístics dels catalanoparlants, a les illes Balears- no el poden resoldre les autoritats que tenen els cossos i forces de seguretat al seu càrrec dins l'actual legislació vigent. La llei permet que tothom s'expressi en la llengua oficial que vulgui, sigui català o castellà, però no exigeix que tothom hagi de conèixer les dues llengües oficials. Per tant, s'arriba a un carreró sense sortida. Jo tenc dret a exercir el meu dret, però no puc exercir-lo perquè hi ha gent que no està preparada per correspondre'm. Dit d'una altra manera, a cada dret, perquè sigui real, li correspon un deure.

Mentre no sigui estictament obligatori, per exercir la funció pública en qualsevol dels seus àmbits, a les illes Balears, tenir un coneixement fluid, oralment i per escrit, de la llengua catalana, els nostres drets lingüístics es veuran conculcats. I, mentre no canviïn les normes, en aquest sentit, jo crec que els ciutadans només tenim una bona defensa (que, com en el joc d'escacs, ha de ser un bon atac) exigir a qualsevol funcionari que se'ns adreci, que ho faci en llengua catalana. Com a ciutadans, tenim dret a ser atesos en la nostra llengua. La llei ens empara.