Una guerra oblidada: Darfur

Paral·lelament, alguns conflictes regionals degeneraven en guerres davant la impotència de l'ONU i de les grans potències. N'és un bon exemple la revolta de Darfur, en el Sudan occidental. Aquesta immensa regió, de mig milió de quilòmetres quadrats amb sis milions d'habitants, patia fortes tensions entre la minoria d'origen àrab, que hauria arribat a la regió a partir del segle XIV, i la majoria d'origen africà. Encara que tots són musulmans, els «africans», en un context de desertització i sequeres, se sentien marginats pel govern de Khartum, que no ha invertit quasi gens a la regió malgrat la multiplicació dels seus recursos econòmics a partir del 1999 gràcies a l'auge del sector petrolier. Per la seva banda els «àrabs», sovint nòmades, consideraven amenaçades les seves tradicionals rutes migratòries pels agricultors sedentaris.

De sobte, el febrer del 2003, un grup rebel fins aleshores desconegut, el Front d'Alliberament de Darfur "DLF" (que aviat canvià el seu nom a Exèrcit d'Alliberament del Sudan "SLA"), atacà i derrotà l'exèrcit regular sudanès. Els revoltats no demanaven la independència sinó l'autonomia i un repartiment més equitatiu de la riquesa del Sudan. La majoria dels revoltats procedien de les principals ètnies «africanes» del Darfur, els four, zaghawa i masalit.

La resposta de Khartum fou contundent i menà tota la regió a una infernal espiral de violència. Mancat de tropes regulars, el Govern organitzà milícies entre els grups ètnics àrabs, els anomenats «janjawwids», que significa més o manco «esperits malèfics muntats a cavall». Aquests milicians reben un salari, promeses de rebre terres i una mena de llicència per saquejar, violar i matar. Ben aviat es reclutaren janjawids a les presons del Sudan i fora d'aquest país, al Txad, Níger i Burkina Faso.

Paral·lelament, es difongué una ideologia que propugnava «l'arabització» del Darfur, i s'ha de recordar que el Sudan es considera a si mateix un estat àrab que fa part de la Lliga Àrab i lluita des de fa dècades contra els secessionistes cristians del sud. Per cert, que aquests darrers, amb una experiència de dues dècades de guerra amb el govern de Khartum, i malgrat trobar-se en negociacions de pau, aviat establiren relacions amb els rebels del Darfur i els hi enviaren armes i consellers.

Els anys 2003 i 2004 foren d'una extrema violència a Darfur. Posteriorment, la pressió internacional i l'atomització (2006) dels rebels en una dotzena de faccions, han fet minvar el nombre de baixes. Però la violència s'ha transformat en una multitud de conflictes locals i no han mancat els janjawids que han canviat de bàndol, en un context de caos i bandidatge. La violació, amb totes les seves penoses conseqüències, i en món en el qual la dona està brutalment discriminada, esdevengué gairebé una arma de guerra. Paral·lelament, centenars de milers de persones, d'un total de només sis milions, abandonaven el país i passaven a viure en condicions terribles en camps de refugiats.

D'altra banda, el conflicte ha arribat a assolir una dimensió regional en la mesura que s'hi han implicat el Txad, Líbia, Eritrea i Egipte. A més, Pierre Micheletti, president de Metges del Món "MDM" ha denunciat el suport de la Xina a Khartum i la indiferència d'algunes organitzacions humanitàries en un conflicte en el qual els «dolents» no són blancs ajudats pels nord-americans sinó àrabs amb el suport dels xinesos. El govern de Pequín, amb la seva habitual manca d'escrúpols, adquireix el 65% de la producció sudanesa de petroli i és el principal fornidor d'armes de Khartum. Mentrestant, des del 2003, entre 200.000 i 300.000 persones han mort en una guerra oblidada per tots.