Vejam, senyora Ar-mengol. La gent d'esque-rres, entre la qual sempre em trobarà, ens sentim d'allò més satisfets de saber-la asseguda al despatx presidencial del Consell de Mallorca. Sobretot si pensem que l'alternativa era el senyor Font, un mallorquinarro que s'ha apuntat a les Camelots du Roi de Calvià i no té inconvenient a manifestar-se totalment d'acord amb Carlitos Delgado. Vostè és una altra cosa. No perd imatge progressista pel fet de celebrar, amb gambes i xampany a qualsevol tasca de la cuesta de San Jerónimo, l'aprovació d'un estatut que, tocant a matèria lingüística, és absolutament denigrant per al nostre poble, perquè després viatja fins a Prada i aposta per l'Europa de les nacions en companyia de Maragall. Una mà renta l'altra. Nosaltres, la gent d'esquerra, en tenim prou amb un gest de solidaritat per a sentir-nos satisfets. No demanem res. O gairebé res. Una mica de coherència, potser.
Però anem per feina, senyora Armengol. Les declaracions del senyor Bartolomé Servera, d'Afedeco, en protesta per la probable aplicació de sancions a les empreses que no atenguin en català els clients que així ho sol·licitin, aixecaren polseguera. Allò més lògic, en una societat democràticament madura i coneixedora de la pròpia història, és que el senyor Servera hagués rectificat de cop. No ho va fer, és evident. I passats uns dies, va rebre el suport impagable de l'Associació de Restauració de la CAEB, presidida pel senyor Antonio Mas. El comunicat dels restauradors, des del punt de vista lingüístic i de país, és groller, cínic. Diguem-ho clar i català: en una societat que preués mínimament els seus valors culturals, els senyors Servera i Mas haurien estat apartats dels seus càrrecs. Tanmateix, tal cosa no ha succeït. Ni succeirà. Els empresaris mallorquins "en teoria apolítics", estan tan polititzats com l'exèrcit de Franco i donen suport incondicional als interessos de la dreta més cavernícola.
Descomptant alguns casos excepcionals, la dreta mallorquina és servil envers la cultura colonitzadora i agressiva amb la pròpia. Durant el Pacte de Progrés tinguérem oportunitat de comprovar-ho. Va fustigar el Govern fins a un límit insostenible. I el Govern, en lloc de plantar-li cara, va acovardir-se. Tot plegat va provocar l'abstencionisme d'esquerres i l'ascensió del senyor Matas, amb les conseqüències calamitoses que coneixem. Semblava que els partits d'esquerra haurien après la lliçó. Però, no. I ara...! Ha transcendit que el Consell de Mallorca ha optat per concedir el premi Jaume II als restauradors de la CAEB, els mateixos que s'oposen a l'entrada en vigor de la llei de comerç perquè rebutgen la adopción de medidas que supongan añadir nuevos costes económicos y operativos que reduzcan la competitividad del tejido empresarial. Vejam, senyora Armengol. La presidència del Consell de Mallorca imprimeix caràcter. Sap vostè que una de les seves atribucions rau en la defensa de la llengua, de la cultura, del país...? I tant, que ho sap! Aleshores creu vostè que l'Associació de Restauració representa uns valors socials en el qual ens hem d'emmirallar la resta de ciutadans? S'ho pensi, per favor. I no recorri a la finezza italiana per justificar una decisió política absolutament inconsistent. Si té necessitat de mantenir bones relacions amb els dirigents de la CAEB, convidi'ls a sopar tantes vegades com vulguin. Però no concedeixi, al senyor Antonio Mas, una condecoració que té l'objectiu de distingir la gent que enalteix Mallorca. L'enalteix qui renuncia a l'ús de la llengua pròpia perquè suposa añadir nuevos costes económicos...? Vejam si ens aclarim, senyora Armengol. El Consell és una institució pública. I des del Consell s'han d'establir ponts de diàleg en bé de tots. Allò que no es pot fer és convertir-lo en l'instrument d'una política de tapar forats, més que dialogant, servil.
