Ara fa just un any, 11 de setembre del 2006, vaig anar a
Barcelona "procuro anar-hi sempre per Sant Jordi i per la Diada
Nacional" més que res per carregar piles i netejar l'esperit i per
retre homenatge als herois del Fossar de les Moreres, que com ja
sabeu és allà on no s'enterra cap traïdor. Enguany, però, no hi
podré anar per problemes que es resolen a Son Dureta. Entre la
gentada coneguda que l'any passat hi vaig trobar hi era també Lluís
Maria Xirinacs, el vaig veure com a trist, com a cop-piu en diem
per aquí. Parlàrem una estona i em contà unes quantes coses molt
interessants i que jo li vaig agrair, i com que sabia que
l'il·lusionaria li vaig dir que els seus amics eren els meus amics
i que els seus enemics eren també els meus enemics. La vaig
encertar, almanco a mi m'ho va semblar veient-li la cara de
satisfacció que va posar.
Tot i que, ho repeteixo, el vaig veure trist, com a cansat diria
jo, com si es trobés sol, com si li manqués l'ajuda dels amics en
els quals ell tant confiava i necessitava. Perquè Xirinacs fou un
home capaç de lluitar tot sol enfront dels seus (dels nostres)
enemics; del franquisme, dels militars, de la policia espanyola,
dels jutges espanyols, de l'Estat centralista i de tot el que
representa el colonialisme espanyol. Amb tot això, ell sabia com
ningú el que calia fer, el que no sabia, però, era com lluitar
contra la deixadesa, el menfotisme, el ja està bé, de la gent del
seu poble, dels amics. Davant d'aquests fets de covardia es trobava
indefens, no sabia com lluitar, era un home vençut, vençut pels
amics, a mi així m'ho va semblar. No de bades ens va dir: «Una
Nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar la
vida en la seva llibertat i defensa». I va trobar que els fills
d'aquesta Nació no volien arriscar gaire ni per a la seva llibertat
ni per a la seva defensa, i a això ell, que tant va treballar i
lluitar per aquesta llibertat, cansat d'aguantar el pal de la
senyera de la independència sol, i veient que els polítics catalans
(tots) en lloc de lluitar i posar-ho difícil a l'Estat per així
d'aquesta manera poder assolir un dia l'alliberament de tota la
Nació Catalana, treballen i s'acomoden dins del sistema opressor
espanyol. I a això, ell, no ho pogué suportar per més temps i
decidí que ja n'hi havia prou, que ja no podia pus, que havia
treballat tota la seva vida per ajudar els altres i ara es mereixia
descansar. Fou un home valent, molt valent, fins i tot massa
valent, diria jo, veient el poc nivell de valentia del nostre poble
que frega gaire bé, vists els resultats, la covardia. Perquè si
tenia ben clara una cosa era que no és el mateix ocupar un país
aliè que defensar-se de l'ocupació del propi país i, aquest
pensament, jo l'entenc i a més hi estic totalment d'acord.
Lluís Maria Xirinacs tenia prou clar que no hi ha homes lliures
en pobles oprimits, i que una comunitat d'homes oprimits no serà
mai un poble lliure. La persona que s'avesa a ésser esclau és un
animal i el poble que accepta d'ésser esclau és un parc zoològic.
Devia d'ésser molt dur, per un home avesat a treballar tota la seva
vida per la pau i la llibertat, veure com els amics que en lloc
d'estar estirant del carro, com seria la seva (la nostra)
obligació, hi estan (hi estem) colcant i a plaer. Qui dies passa
anys empeny, i això una persona amb dos dits de seny no s'ho hauria
de permetre mai. Per això, en un acte de seny, de llibertat i de
molta valentia, Lluís Maria Xirinacs va decidir que ja n'hi havia
prou, que ja no volia ésser més esclau i es va alliberar. En aquest
cas, penso jo, podríem dir sense por de l'errada que, entre tots el
matarem i que ell sol es va morir. Enguany, al Fossar de les
Moreres, el mossèn i jo no ens hi trobarem, tot i que no serà pel
mateix motiu, jo no sóc ni tan coherent ni tan valent com ell, així
i tot, com sempre, l'entenc i l'admiro. Gràcies amic, per tot.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.