Ara fa just un any, 11 de setembre del 2006, vaig anar a Barcelona "procuro anar-hi sempre per Sant Jordi i per la Diada Nacional" més que res per carregar piles i netejar l'esperit i per retre homenatge als herois del Fossar de les Moreres, que com ja sabeu és allà on no s'enterra cap traïdor. Enguany, però, no hi podré anar per problemes que es resolen a Son Dureta. Entre la gentada coneguda que l'any passat hi vaig trobar hi era també Lluís Maria Xirinacs, el vaig veure com a trist, com a cop-piu en diem per aquí. Parlàrem una estona i em contà unes quantes coses molt interessants i que jo li vaig agrair, i com que sabia que l'il·lusionaria li vaig dir que els seus amics eren els meus amics i que els seus enemics eren també els meus enemics. La vaig encertar, almanco a mi m'ho va semblar veient-li la cara de satisfacció que va posar.

Tot i que, ho repeteixo, el vaig veure trist, com a cansat diria jo, com si es trobés sol, com si li manqués l'ajuda dels amics en els quals ell tant confiava i necessitava. Perquè Xirinacs fou un home capaç de lluitar tot sol enfront dels seus (dels nostres) enemics; del franquisme, dels militars, de la policia espanyola, dels jutges espanyols, de l'Estat centralista i de tot el que representa el colonialisme espanyol. Amb tot això, ell sabia com ningú el que calia fer, el que no sabia, però, era com lluitar contra la deixadesa, el menfotisme, el ja està bé, de la gent del seu poble, dels amics. Davant d'aquests fets de covardia es trobava indefens, no sabia com lluitar, era un home vençut, vençut pels amics, a mi així m'ho va semblar. No de bades ens va dir: «Una Nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar la vida en la seva llibertat i defensa». I va trobar que els fills d'aquesta Nació no volien arriscar gaire ni per a la seva llibertat ni per a la seva defensa, i a això ell, que tant va treballar i lluitar per aquesta llibertat, cansat d'aguantar el pal de la senyera de la independència sol, i veient que els polítics catalans (tots) en lloc de lluitar i posar-ho difícil a l'Estat per així d'aquesta manera poder assolir un dia l'alliberament de tota la Nació Catalana, treballen i s'acomoden dins del sistema opressor espanyol. I a això, ell, no ho pogué suportar per més temps i decidí que ja n'hi havia prou, que ja no podia pus, que havia treballat tota la seva vida per ajudar els altres i ara es mereixia descansar. Fou un home valent, molt valent, fins i tot massa valent, diria jo, veient el poc nivell de valentia del nostre poble que frega gaire bé, vists els resultats, la covardia. Perquè si tenia ben clara una cosa era que no és el mateix ocupar un país aliè que defensar-se de l'ocupació del propi país i, aquest pensament, jo l'entenc i a més hi estic totalment d'acord.

Lluís Maria Xirinacs tenia prou clar que no hi ha homes lliures en pobles oprimits, i que una comunitat d'homes oprimits no serà mai un poble lliure. La persona que s'avesa a ésser esclau és un animal i el poble que accepta d'ésser esclau és un parc zoològic. Devia d'ésser molt dur, per un home avesat a treballar tota la seva vida per la pau i la llibertat, veure com els amics que en lloc d'estar estirant del carro, com seria la seva (la nostra) obligació, hi estan (hi estem) colcant i a plaer. Qui dies passa anys empeny, i això una persona amb dos dits de seny no s'ho hauria de permetre mai. Per això, en un acte de seny, de llibertat i de molta valentia, Lluís Maria Xirinacs va decidir que ja n'hi havia prou, que ja no volia ésser més esclau i es va alliberar. En aquest cas, penso jo, podríem dir sense por de l'errada que, entre tots el matarem i que ell sol es va morir. Enguany, al Fossar de les Moreres, el mossèn i jo no ens hi trobarem, tot i que no serà pel mateix motiu, jo no sóc ni tan coherent ni tan valent com ell, així i tot, com sempre, l'entenc i l'admiro. Gràcies amic, per tot.