El traspàs de l'escriptor José Luis de Vilallonga, com en tants
casos precedents, haurà estat un mirall per reflectir l'enorme, la
fabulosa força d'atracció que l'Illa de Mallorca exerceix entre la
classe literària, a la manera d'una nova Ítaca. El fenomen
s'observa d'antic, gairebé de dos segles. Pel cap prim, podríem
remuntar-nos al diplomàtic francès André Grasset de Saint-Sauveur,
qui va escriure "per cert, enguany s'escau el segon centenari" una
pulcra descripció titulada Viatge a les Illes Balears i Pitiüses.
Darrere d'aquest autor, fàcilment enfilaríem un reguitzell d'altres
autoritats que s'han sentit raptades per la bellesa aquilotada de
Mallorca. L'arxiduc, George Sand, Robert Grave, Cela o,
darrerament, aquest aristòcrata modern, intel·ligent, elegant i
desinhibit que residia al Port d'Andratx, i que morí dijous, a 87
anys.
Pensant en la figura de Vilallonga, de seguida em va venir al
cap la «connexió» menorquina, diríem, de l'escriptor. Ja coneixeu
la meva llarga i fidelíssima, a vegades enèrgica, filiació
menorquinista "vull dir la meva personal i la de la meva obra
periodística. Sospit que ni el mateix Vilallonga era coneixedor del
fil de seda que unia la seva vida a l'illa de Menorca. I tanmateix,
puc reconstruir-los ara un episodi que, en efecte, conté lligams
menorquins. El trec a col·lació, no cal dir-ho, com a elogi pòstum.
Així faré testimoni de gratitud a qui haurà estat un dels narradors
memorialístics amb més amenitat, humor i elegància de les lletres
castellanes dels darrers temps; i per com ha mort demostrant una
estima nítida i delitosa a Mallorca. El simpàtic entrecàs l'ha
explicat el mateix escriptor en el seu volum La rosa, la corona y
el marqués rojo. Érem a l'any 1976. Antonio Asensio alimentava la
idea de crear un nou estil de publicacions periodístiques per a una
nova Espanya que havia enterrat Franco, valerosament rupturistes i
agosarades amb l'hora de llibertat que s'anunciava. A l'altra
costat dels Pirineus, a la capital francesa, hi vivia un
aristòcrata feiner, culte i educat (una reunió raríssima de valors
en una mateixa persona de la noblesa espanyola). I bé, Asensio
buscava firmes àgils, desimboltes, netes d'olor franquista per als
seus projectes de premsa. Evoca Vilallonga: «Una mañana vino a
verme a mi casa, sin previo aviso, un tal Àngel Montoto, un
muchacho de no más de treinta años vestido con tejanos y camisa
vaquera, una indumentaria que en París todavía resultaba bastante
inhabitual. [...] Se presentó como periodista independiente. Más
tarde pude comprobar que lo era realmente y además de los buenos.
También pude comprobar "no fui el único" que estaba loco. Loco como
una cabra. En cierta ocasión le pidieron un reportaje sobre el
manicomio de Sant Boi, una lúgubre institución sita al otro lado
del río Llobregat [...]. Como resultaba difícil conseguir permiso
para que le dejaran pasar unos días en el interior del manicomio,
Montoto, de acuerdo con su mujer y un médico amigo, se hizo
ingresar en el psiquiátrico para que le pusieran bajo observación
[...]. Al cabo de una semana y tras haber hecho llegar a la
redacción del periódico una serie de fotografías espeluznantes,
Montoto pretendió marcharse del manicomio tal y como había venido.
Dos enfermeros lo detuvieron en el momento en que cruzaba el
portalón de salida y como se puso violento lo encerraron en una
celda debidamente acolchada. Su mujer, que lo esperaba de vuelta en
casa aquella noche, al no verle llegar alertó a unos amigos que la
acompañaron hasta Sant Boi. Allí el director del manicomio fue
tajante. 'El señor Montoto no está en condiciones de salir
libremente de aquí porque, siento tener que decirle, señora, que el
estado de su marido es bastante preocupante'. '¿Me está usted
diciendo que mi marido está loco', preguntó la mujer, indignada.
'Señora, aquí no usamos nunca esa palabra. Pero ya que me lo
pregunta le diré que el señor Montoto no está en condiciones de
andar suelto por la calle'. Costó Dios y ayuda, además de la
intervención de gentes importantes, sacar a Montoto del manicomio
de Sant Boi. El motivo de su visita a mi casa aquella mañana fue
expuesto en muy pocas palabras. 'Un amigo mío quiere conocerle' "me
dijo. '¿De quién se trata? No creo que haya oído nunca su nombre.
¿Antonio Asensio le dice algo? Absolutamente nada. ¿Quién es?'».
Idò: Asensio seria fundador del grup de comunicació Zeta;
Vilallonga hi faria de ploma rutilant en el vaixell insígnia del
grup («Interviú»), mentre que el jove Montoto faria de reporter
estrella de la revista, amic íntim d'Asensio i, advertida la
intencionalitat d'aquest article, un menorquí de debò, concretament
de Maó. De Montoto, arribats en aquest punt, ja haureu sospitat que
és el reporter més excel·lit i de major raça que ha dat la Menorca
del nou-cents. Ves per on, aquests dies s'ha temut de la mort de
l'aristòcrata estiuejant a la finca Es Forn de Calç de Menorca. Com
són les coses! Sense saber-ho l'un de l'altre, tots dos hauran
tingut «connexions» balears intimíssimes: Montoto amb Mallorca i
Vilallonga amb Menorca. Foren companys i no s'ho digueren. La mort,
però, posa les coses al seu lloc.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.