El traspàs de l'escriptor José Luis de Vilallonga, com en tants casos precedents, haurà estat un mirall per reflectir l'enorme, la fabulosa força d'atracció que l'Illa de Mallorca exerceix entre la classe literària, a la manera d'una nova Ítaca. El fenomen s'observa d'antic, gairebé de dos segles. Pel cap prim, podríem remuntar-nos al diplomàtic francès André Grasset de Saint-Sauveur, qui va escriure "per cert, enguany s'escau el segon centenari" una pulcra descripció titulada Viatge a les Illes Balears i Pitiüses. Darrere d'aquest autor, fàcilment enfilaríem un reguitzell d'altres autoritats que s'han sentit raptades per la bellesa aquilotada de Mallorca. L'arxiduc, George Sand, Robert Grave, Cela o, darrerament, aquest aristòcrata modern, intel·ligent, elegant i desinhibit que residia al Port d'Andratx, i que morí dijous, a 87 anys.
Pensant en la figura de Vilallonga, de seguida em va venir al cap la «connexió» menorquina, diríem, de l'escriptor. Ja coneixeu la meva llarga i fidelíssima, a vegades enèrgica, filiació menorquinista "vull dir la meva personal i la de la meva obra periodística. Sospit que ni el mateix Vilallonga era coneixedor del fil de seda que unia la seva vida a l'illa de Menorca. I tanmateix, puc reconstruir-los ara un episodi que, en efecte, conté lligams menorquins. El trec a col·lació, no cal dir-ho, com a elogi pòstum. Així faré testimoni de gratitud a qui haurà estat un dels narradors memorialístics amb més amenitat, humor i elegància de les lletres castellanes dels darrers temps; i per com ha mort demostrant una estima nítida i delitosa a Mallorca. El simpàtic entrecàs l'ha explicat el mateix escriptor en el seu volum La rosa, la corona y el marqués rojo. Érem a l'any 1976. Antonio Asensio alimentava la idea de crear un nou estil de publicacions periodístiques per a una nova Espanya que havia enterrat Franco, valerosament rupturistes i agosarades amb l'hora de llibertat que s'anunciava. A l'altra costat dels Pirineus, a la capital francesa, hi vivia un aristòcrata feiner, culte i educat (una reunió raríssima de valors en una mateixa persona de la noblesa espanyola). I bé, Asensio buscava firmes àgils, desimboltes, netes d'olor franquista per als seus projectes de premsa. Evoca Vilallonga: «Una mañana vino a verme a mi casa, sin previo aviso, un tal Àngel Montoto, un muchacho de no más de treinta años vestido con tejanos y camisa vaquera, una indumentaria que en París todavía resultaba bastante inhabitual. [...] Se presentó como periodista independiente. Más tarde pude comprobar que lo era realmente y además de los buenos. También pude comprobar "no fui el único" que estaba loco. Loco como una cabra. En cierta ocasión le pidieron un reportaje sobre el manicomio de Sant Boi, una lúgubre institución sita al otro lado del río Llobregat [...]. Como resultaba difícil conseguir permiso para que le dejaran pasar unos días en el interior del manicomio, Montoto, de acuerdo con su mujer y un médico amigo, se hizo ingresar en el psiquiátrico para que le pusieran bajo observación [...]. Al cabo de una semana y tras haber hecho llegar a la redacción del periódico una serie de fotografías espeluznantes, Montoto pretendió marcharse del manicomio tal y como había venido. Dos enfermeros lo detuvieron en el momento en que cruzaba el portalón de salida y como se puso violento lo encerraron en una celda debidamente acolchada. Su mujer, que lo esperaba de vuelta en casa aquella noche, al no verle llegar alertó a unos amigos que la acompañaron hasta Sant Boi. Allí el director del manicomio fue tajante. 'El señor Montoto no está en condiciones de salir libremente de aquí porque, siento tener que decirle, señora, que el estado de su marido es bastante preocupante'. '¿Me está usted diciendo que mi marido está loco', preguntó la mujer, indignada. 'Señora, aquí no usamos nunca esa palabra. Pero ya que me lo pregunta le diré que el señor Montoto no está en condiciones de andar suelto por la calle'. Costó Dios y ayuda, además de la intervención de gentes importantes, sacar a Montoto del manicomio de Sant Boi. El motivo de su visita a mi casa aquella mañana fue expuesto en muy pocas palabras. 'Un amigo mío quiere conocerle' "me dijo. '¿De quién se trata? No creo que haya oído nunca su nombre. ¿Antonio Asensio le dice algo? Absolutamente nada. ¿Quién es?'». Idò: Asensio seria fundador del grup de comunicació Zeta; Vilallonga hi faria de ploma rutilant en el vaixell insígnia del grup («Interviú»), mentre que el jove Montoto faria de reporter estrella de la revista, amic íntim d'Asensio i, advertida la intencionalitat d'aquest article, un menorquí de debò, concretament de Maó. De Montoto, arribats en aquest punt, ja haureu sospitat que és el reporter més excel·lit i de major raça que ha dat la Menorca del nou-cents. Ves per on, aquests dies s'ha temut de la mort de l'aristòcrata estiuejant a la finca Es Forn de Calç de Menorca. Com són les coses! Sense saber-ho l'un de l'altre, tots dos hauran tingut «connexions» balears intimíssimes: Montoto amb Mallorca i Vilallonga amb Menorca. Foren companys i no s'ho digueren. La mort, però, posa les coses al seu lloc.
