Es varen conèixer just durant els preàmbuls d'un dels períodes més terribles que mai ha sofert aquest país, els mesos o les setmanes que precediren el cop d'Estat feixista que havia de donar inici a la Guerra Civil espanyola i que al cap de tres anys havia d'acabar enderrocant el govern legítim de la República. Tots dos eren molt joves i tenien una única ambició (o il·lusió, o afany, o vocació, o esperança): ser poetes. Es varen conèixer per una pura casualitat, i a més per carta. L'un vivia a Barcelona, feia poc que s'havia casat i tot just acabava de tenir la seva primera filla. L'altre estava ingressat, també des de feia poc més d'un any, en un sanatori, postrat per culpa d'una tuberculosi que, molt poc temps després, havia d'acabar matant-lo. A causa de les circumstàncies en què vivia cada un, la seva experiència de la guerra fou absolutament contraposada. Un, el sa, just després d'esclatar la guerra, es va allistar a l'exèrcit i al cap de poc ja fou cridat a files perquè formés part de la columna Durruti. L'altre, el malalt, no pogué fer res més que continuar dins el seu llit, pendent d'una cada cop més improbable curació, i és segur que moltes vegades "en tenim constància, però no hauria estat difícil d'endevinar" va sentir enveja del seu amic, perquè en combat hauria pogut lluitar pels ideals en què creia i que tant estaven en perill i, en canvi, enclaustrat dins del sanatori se sentia horriblement inútil, una desferra, una nul·litat, el seu país rosegat per dins igual com el seu cos i ell que no podia ni tan sols provar de fer res per salvar-los.

Per les cartes que s'han conservat "totes les que va enviar el combatent, cap de les del tuberculós: al front de guerra és més difícil preservar un paper que no pas en un sanatori", és fàcil d'entendre que les experiències de l'un i de l'altre es complementaren a la perfecció, germans exactes a pesar de no compartir ni sang ni circumstància. El malalt, decebut i entristit per no poder lluitar, suplia la seva inactivitat pertorbadora amb els relats i les descripcions, primer, dels ambients i els fets socialment convulsos de la Barcelona revoltada dels inicis de la guerra, i després, amb les històries de les campanyes bèl·liques que sovint li enviava el seu amic soldat, el qual al seu torn sentia apaivagades (però només una mica, just per no oblidar que el seu destí era la literatura, no les bales ni els combats) les seves ànsies de discutir sobre poesia i art gràcies als poemes "delicats, fúnebres, dels millors que s'han escrit mai en català" i les complexes disquisicions que en correspondència el seu amic tuberculós també li enviava. Un d'aquests poemes, que degué ser llegit per primer cop entremig del desconsol brut de les trinxeres, comença amb uns versos que diuen: «Dolç àngel de la mort, si has de venir, més val que vinguis ara...». Si la crueltat de la vida i del món, si la indecència irracional i sanguinària de tantes guerres, s'hagués de resumir amb una sola imatge, aquesta seria la més justa, lúcida i dramàtica: un poeta soldat que llegeix un poema sobre la mort que li ha enviat un poeta amic seu tuberculós.

L'ànima gran d'un gran patriota
Naturalment, el poeta soldat i el tuberculós són Joan Sales i Màrius Torres, i el llibre que formen les cartes que el primer va enviar al segon s'ha reeditat ara fa pocs mesos. Abundantíssimes, extenses, històricament rellevants, literàriament vigoroses i moralment exemplars, les Cartes a Màrius Torres constitueixen un dels documents més complets i més excepcionals que els lectors interessats en la Guerra Civil espanyola tenen a l'abast de la mà. Sobretot, però, són útils per veure i entendre el periple "íntim i vital" d'un home que en plena barbàrie és capaç d'anar-se tornant progressivament més humà i més humanista, més comprensiu amb les flaqueses de les persones, més lúcid pel que respecta a la comprensió dels moviments del món, però també més fort i lleial a les pròpies conviccions, un home que és capaç de ser, tot alhora i sense contradiccions risibles ni flagrants, racional, entusiasta, pactista, contundent, tolerant, exigent, pragmàtic i idealista, un militarista cristià i també un patriota català íntimament universalista, inclusiu sense demagògia, bondadós sense candidesa. Un home, en fi, absolutament excepcional.

L'horror anarquista
Les Cartes a Màrius Torres serveixen també per estalviar-se qualsevol tipus de maniqueisme a l'hora de parlar sobre els bons i dolents de la Guerra Civil espanyola, sobretot perquè confirma la culpabilitat originària i principal dels sublevats feixistes (per culpa seva va començar tot) però sense idealitzar ningú del bàndol contrari, ni comunistes ni anarquistes, i salvant de la cremadissa tan sols alguns patriotes catalans que reberen tant dels feixistes com dels monstres de la FAI i dels comunistes.

Probablement és una de les pitjors vergonyes que, en l'actualitat, més urgentment necessita expiar o solucionar aquest país: el fet que encara hi hagi un cert progressisme tronat "que sobretot és explícit i evident entre alguns joves que es proclamen antisistema, però que, en realitat, són uns reaccionaris anacrònics" que vegi amb simpatia el moviment anarquista, especialment els anarquistes de la FAI. Josep Pla una vegada va dir que els d'esquerra eren uns fills de puta, però que els de dreta eren uns assassins. És una fórmula que no serveix "queda molt curta" per als faieros, que eren uns assassins fills de la gran puta.

El que va fer la FAI a Catalunya d'ençà de l'esclat de la guerra i fins als fets de Maig del 37 és un dels esdeveniments més continuadament atroços en la història d'aquest país: burgesos catòlics assassinats només per anar a missa o perquè eren petits propietaris de terres o de botigues (i era igual si havien estat sempre generosos i amables amb els seus subalterns i empleats), discriminació violenta contra tot allò que no fos espanyol i en castellà, ressentiment i odi contra tots els que no compartien la seva brutalitat... Els de la FAI eren uns fanàtics que renegaven de Déu però que, depravats rampants, divinitizaren la seva ideologia, la Divina Acràcia, i que combateren la mort amb més mort i la injustícia amb més injustícia, i que per tal de salvar-se del dolor només saberen provocar més dolor... Si aquest país fos normal i civilitzat, la bandera de la FAI seria avui tan il·legal com l'esvàstica o la de la Falange. I a tots els joves desinformats i incultes que es proclamessin anarquistes, se'ls obligaria a llegir cent vegades els Evangelis: «Per això, siguis qui siguis, no tens defensa si vols fer de jutge: quan jutges els altres et condemnes a tu mateix si tu, el que jutja, fas les mateixes coses que ells».