És temps d'estiu i, no sé per quina estranya raó, se suposa que
el temps d'estiu ha d'anar acompanyat de lectures d'estiu. Fins i
tot i ha qui anuncia una lectura d'estiu sobre política
convidant-nos a «passar dels polítics». Em sona una mica al cas
d'aquella senyora que anava a buscar planters a can Malalt i
s'adreçava a en Toni com «valtros, es polítics», mentre el seu
marit era regidor (no fa falta dir de quin partit, supòs) de
l'Ajuntament de Sant Josep. En Toni, en aquell temps, no tenia cap
càrrec enlloc. Però feia part de «valtros es polítics», part aliena
â"també segons semblaâ" a la gent del PP i a la d'Unió. Com a
mínim.
Jo proposaria el contrari que en Duran: acostar-vos a una
lectura d'estiu (i d'hivern, si s'escau), prou interessant per
resseguir les últimes dècades de la política al nostre país (als
nostres països) de la mà d'un dels seus protagonistes que, ben
sovent, hi ha participat en primeríssima fila: en Xavier
Vendrell.
En Vendrell, a hores d'ara, té el càrrec de vicesecretari
general d'Administració i Finances d'Esquerra Republicana, càrrec
que combina amb el de diputat al Parlament de Catalunya. És,
podríem dir-ho així, un home de partit, un home d'Esquerra, una
persona que ha fet del creixement, de la implantació i de l'èxit
d'Esquerra un motiu de vida. I ho ha fet, no per partidisme, ni per
cap tipus de devoció especial a unes sigles, sinó per patriotisme,
per catalanisme d'alliberament.
Ho diu ben clar allà on dóna peu al títol del llibre: sóc
socialista i independentista. Disculpin les molèsties. Des del meu
punt de vista, es tracta d'un títol â"Disculpin les molèstiesâ"
d'allò més ben trobat, perquè ironitza sobre un dels elements que
resulten més habituals entre les persones que defensen posicions
considerades més o manco extremes dins la societat, o amb elements
que no concorden amb l'ordre establert més general: la tendència a
demanar disculpes. Entre els ciutadans de les nacions sense estat,
demanar disculpes constitueix gairebé part del paquet de la pròpia
ciutadania: es demanen disculpes per parlar la pròpia llengua (els
parlants de les llengües amb estat sempre les usen amb tota
tranquil·litat, dins els seus àmbits i dins d'altres, sense
arronsar-se el més mínim), es demanen disculpes per ser
catalanistes (i, de vegades, fins i tot, per ser catalans), es
demanen disculpes quan es plantegen posicons socialment compromeses
(com si algú ens n'hagués de donar permís) ... Alliberar-se
comença, precisament, per no demanar disculpes. Per això, la ironia
vendrelliana, ja des del títol, li dóna a l'assaig una força
inqüestionable.
D'altra banda, resulta ben interessant poder resseguir la
política del propi país a través d'un protagonista, més i més quan
aquest ha fet un camí que ha estat el dels sectors més dinàmics de
l'independentisme català. En Xavier Vendrell va començar la seua
militància polítcia al Moviment de Defensa de la Terra (MDT), que
va arrribar a aglutinar la major part de l'independentisme català,
en els anys vuitanta. Dins l'MDT, emperò, varen aflorar ben aviat
els mals endèmics de l'esquerra independentista: les faccions, les
divisions, la capacitat innata de l'inedependentisme català de
confrontar-se entre si i d'escindir-se. Per això, en Vendrell i
moltes altres persones de l'independentisme dit «radical» varen fer
una opció pragmàtica, pel vell partit de Macià i Companys, per
Esquerra Republicana de Catalunya.
I aquí comença una altra història, no exempta de problemes. Els
vicis endèmics de l'independentisme també han aflorat, en èpoques
passades, a Esquerra. Però s'ha sabut pilotar tot el procés que ha
portat Esquerra a ser el tercer partit al Principat de Catalunya i
a tenir implantació al conjunt dels Països Catalans.
Per enmig, assistim a episodis polítics prou transcendents, com
ara la formació del primer tripartit (a Catalunya), amb
l'explicació ben detallada de l'aposta estratègica per governar amb
el PSC. Assistim també a l'explicació i al comentari de les
convulsions que afectaren el tripartit, i a les controvèrsies en
les que el propi Vendrell s'ha vist involucrat en primera persona.
Curiosament i paradoxalment, la més sonada va arrancar de la ferma
decisió de Xavier Vendrell d'actuar amb transparència i amb fair
play en la qüestió del finançament dels partits polítics. Però bé,
aquest paper només vol reflectir quatre pinzellades sobre un llibre
que, n'estic convençut, pot despertar la curiositat de molta gent,
tant dels que comparteixin els plantejaments polítics d'en Vendrell
com d'aquelles persones que, no compartint-los, vulguin assistir a
una font d'informació (i d'opinió) de primera mà. Una lectura
d'estiu, no per fugir dels polítics ni de la política, sinó per
acostar-s'hi tranquil·lament, davall una savina o a l'ombra d'una
figuera, durant aquests dies (per a una part de la gent) de sojorn
i de descans.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.