cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
25°

Molesti tant com faci falta, Vendrell

És temps d'estiu i, no sé per quina estranya raó, se suposa que el temps d'estiu ha d'anar acompanyat de lectures d'estiu. Fins i tot i ha qui anuncia una lectura d'estiu sobre política convidant-nos a «passar dels polítics». Em sona una mica al cas d'aquella senyora que anava a buscar planters a can Malalt i s'adreçava a en Toni com «valtros, es polítics», mentre el seu marit era regidor (no fa falta dir de quin partit, supòs) de l'Ajuntament de Sant Josep. En Toni, en aquell temps, no tenia cap càrrec enlloc. Però feia part de «valtros es polítics», part aliena â"també segons semblaâ" a la gent del PP i a la d'Unió. Com a mínim.

Jo proposaria el contrari que en Duran: acostar-vos a una lectura d'estiu (i d'hivern, si s'escau), prou interessant per resseguir les últimes dècades de la política al nostre país (als nostres països) de la mà d'un dels seus protagonistes que, ben sovent, hi ha participat en primeríssima fila: en Xavier Vendrell.

En Vendrell, a hores d'ara, té el càrrec de vicesecretari general d'Administració i Finances d'Esquerra Republicana, càrrec que combina amb el de diputat al Parlament de Catalunya. És, podríem dir-ho així, un home de partit, un home d'Esquerra, una persona que ha fet del creixement, de la implantació i de l'èxit d'Esquerra un motiu de vida. I ho ha fet, no per partidisme, ni per cap tipus de devoció especial a unes sigles, sinó per patriotisme, per catalanisme d'alliberament.

Ho diu ben clar allà on dóna peu al títol del llibre: sóc socialista i independentista. Disculpin les molèsties. Des del meu punt de vista, es tracta d'un títol â"Disculpin les molèstiesâ" d'allò més ben trobat, perquè ironitza sobre un dels elements que resulten més habituals entre les persones que defensen posicions considerades més o manco extremes dins la societat, o amb elements que no concorden amb l'ordre establert més general: la tendència a demanar disculpes. Entre els ciutadans de les nacions sense estat, demanar disculpes constitueix gairebé part del paquet de la pròpia ciutadania: es demanen disculpes per parlar la pròpia llengua (els parlants de les llengües amb estat sempre les usen amb tota tranquil·litat, dins els seus àmbits i dins d'altres, sense arronsar-se el més mínim), es demanen disculpes per ser catalanistes (i, de vegades, fins i tot, per ser catalans), es demanen disculpes quan es plantegen posicons socialment compromeses (com si algú ens n'hagués de donar permís) ... Alliberar-se comença, precisament, per no demanar disculpes. Per això, la ironia vendrelliana, ja des del títol, li dóna a l'assaig una força inqüestionable.

D'altra banda, resulta ben interessant poder resseguir la política del propi país a través d'un protagonista, més i més quan aquest ha fet un camí que ha estat el dels sectors més dinàmics de l'independentisme català. En Xavier Vendrell va començar la seua militància polítcia al Moviment de Defensa de la Terra (MDT), que va arrribar a aglutinar la major part de l'independentisme català, en els anys vuitanta. Dins l'MDT, emperò, varen aflorar ben aviat els mals endèmics de l'esquerra independentista: les faccions, les divisions, la capacitat innata de l'inedependentisme català de confrontar-se entre si i d'escindir-se. Per això, en Vendrell i moltes altres persones de l'independentisme dit «radical» varen fer una opció pragmàtica, pel vell partit de Macià i Companys, per Esquerra Republicana de Catalunya.

I aquí comença una altra història, no exempta de problemes. Els vicis endèmics de l'independentisme també han aflorat, en èpoques passades, a Esquerra. Però s'ha sabut pilotar tot el procés que ha portat Esquerra a ser el tercer partit al Principat de Catalunya i a tenir implantació al conjunt dels Països Catalans.

Per enmig, assistim a episodis polítics prou transcendents, com ara la formació del primer tripartit (a Catalunya), amb l'explicació ben detallada de l'aposta estratègica per governar amb el PSC. Assistim també a l'explicació i al comentari de les convulsions que afectaren el tripartit, i a les controvèrsies en les que el propi Vendrell s'ha vist involucrat en primera persona. Curiosament i paradoxalment, la més sonada va arrancar de la ferma decisió de Xavier Vendrell d'actuar amb transparència i amb fair play en la qüestió del finançament dels partits polítics. Però bé, aquest paper només vol reflectir quatre pinzellades sobre un llibre que, n'estic convençut, pot despertar la curiositat de molta gent, tant dels que comparteixin els plantejaments polítics d'en Vendrell com d'aquelles persones que, no compartint-los, vulguin assistir a una font d'informació (i d'opinió) de primera mà. Una lectura d'estiu, no per fugir dels polítics ni de la política, sinó per acostar-s'hi tranquil·lament, davall una savina o a l'ombra d'una figuera, durant aquests dies (per a una part de la gent) de sojorn i de descans.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.