Aquests dies després de la mort de Lluís Maria Xirinacs he pogut constatar dues opinions periodístiques diferents. La dels seus enemics, espanyolistes i antidemocràtics acèrrims pel que fa a una consulta democràtica sobre l'autodeterminació, i la d'aquells que, reconeixent positiva la seva trajectòria antifranquista i d'alliberament nacional, desconeixen completament el treball realitzat per Xirinacs aquests darrers anys. Dels primers he trobat particularment insultants i carregats d'odi alguns articles publicats en dos diaris locals de trajectòria espanyolista prou coneguda. Pobres d'arguments i al cap i a la fi claudicants els de diaris més propers al pensament de Xirinacs. En ambdues opinions confrontades existeix, però, un punt en comú: la comoditat mostrada i assolida al si d'aquest règim per ambdós bàndols d'opinadors. La Constitució espanyola sempre va ser per gran part dels bascos i per Xirinacs una declaració de guerra contra les nacions sotmeses per Espanya. Dividir una nació, impossibilitar-ne la reunificació, degradar-ne la llengua, espoliar-ne els recursos, impedir-ne l'autodeterminació democràtica o acceptar sense emperons la seva realitat nacional, restar ocupada per un exèrcit, administració i règim monàrquic imposats i d'origen feixista són prou raons perquè qualsevol nació del món es pugui sentir agredida! Llevat de nosaltres es veu, esclaus fins al final dels nostres dies a diferència de Xirinacs, que ha deixat de ser-ho ben dignament.

Joan Vicenç Lillo i Colomar. Alaró.