Damià Huguet: peces per a un collage

Devots d'en Damià. "Endamianats". M'agrada aquest títol, és d'un epígraf del llibre que comentam. Amics seus, endamianats, hi diuen cosa. Bernat Nadal, la notícia de l'escenificació d'Esquena de Ganivet de M.A. Raió i Pep Tosar o la peça d'en Joan Perelló («no hi ha fites, ni horitzó», li diu l'amic). Servidor també era un devot d'en Damià Huguet. A aquesta terra nostra, que fa brostar poetes xerecs en excés i poetes excessius, també n'hi ha que tenen el do de la poesia. És un do, no cal cercar-hi més raons. I es veu que a aquest Migjorn de Mallorca hi ha bona llacor, de Blai Bonet a Santanyí, a Miquel Bauçà a Felanitx . Devots d'en Damià, tocat pel do de la poesia.

Huguet rima amb Internet. Els externs, i jo ho som, fora poble solen fer qualque gràcia per caure be. Vaig pensar, ara fa onze anys que en Damià no hi és i durant aquest lapse de temps ha esclatat això d'Internet, idò: «Huguet i Internet». Però ja hi havia qui ho havia pensat "no això de la rima grollera i carrinclona" sinó quin hagués estat el paper del nostre Damià en un món amb Internet. N'Andreu Manresa s'ho demana: «És viu en D@mià Huguet?» Diu que l'ha vist fa poc: «prim, alt, dret com un espàrrec a l'ombra, connectat a Internet, baixant pel·lícules i cançons». Certament som fills del nostre temps, i en Damià l'hagués fet retre a Internet, i molt, com ho féu amb les eines que manejà. Davant l'ordinador però, googlejant, «adesiara entotsolat, espigolaria qui era, per on parava el seu món i la seva gent». La lliçó d'en Damià: l'ús de les eines i dels llenguatges dels temps que ens toca viure, servant, sempre, fidelitat a la seva terra. Huguet, ben cert, rimaria amb Internet.

Quatre traus per sargir un discurs de geografies perifèriques. Faig de geògraf ocasionalment i la feina m'ha deixat un ròssec: el meditar sobre espais i territoris. Ni que siguin els petits o els interiors. M'agrada canar l'ànima de la gent. I un territori el delimiten les fites. No totes elles netes, algunes brutes, altres amagades, perdudes davall els batzers del temps i els desenganys. Pàtries, regions i galàxies, la geografia universal, el món i la bolla d'en Damià. Quin era el seu lloc? Per a uns: «Huguet pertanyia a la pàtria sentimental de la gran pantalla», una pàtria, com se sap, habitada per nòmades i malfactors (Malle, Vigo, Antonioni, Truffaut, Visconti....). Per a altres: «Campaner de catalana casta, mallorquí de nació, patriota universalista...» Ell, però era caparrut, se sabia pertanyent a una terra concreta, la «Terra d'aquí». «Campos, sempre groc aspriu, verds d'home encara, lloc meu». Voleu una brúixola més clara? Ara hauríem de dir: «voleu un GPS més precís?» El sedàs dels sentiments. Però és del temps que hauria volgut parlar. Malgrat en Damià proclami: «haurem de calar foc al temps». M'és ben igual. No m'interessen tant els onze anys que fa que no hi és, sinó el viure per sempre. L'escriptura entesa com un acte de supervivència, també en el cas d'en Damià. L'art com una perdurança de la vida i les persones. Per això, me desagrada que es parli reiteradament de la humilitat d'en Damià, com si aquesta paraula disminuís el cabal de la seva obra, com si el reduïssin a un fraret de Jesús. Ell potser que ho fos "humil i bona persona" la seva obra no. Humilitat i creació, un oximoron, una espècie de contradicció. Adesiara, passejava per les esquenes dels ganivets on s'hi troben els equilibris perillosos de l'autenticitat. Malgrat manisfestàs que «un dia té massa hores per dir la veritat», la perdurabilitat del temps és una de les obsessions de tots els creadors.

La paradoxa huguetiana. I és d'aquí d'on sorgeix la lectura i la paràbola del meu Huguet: la paradoxa on es va veure immersa l'obra huguetiana. La tibantor entre el que era Campos i la modernor o la postmodernor d'en Damià. El veig, braços estesos, en un, la potència del lèxic popular i, a l'altre, la naixent cultura de masses, fent de contrapesos. Aquesta és la tensió bàsica d'en Damià Huguet: la tensió de viure entre un món que s'escola pel forat del rentador i les noves eines de la modernitat. I les dues li agradaven, en ell eren compatibles, però no en la realitat del seu voltant. N'hi ha que no ho poden sofrir, perquè els romp els esquemes als quals ens volen disminuir: és el reduccionisme de 'lo nostro', els indígenes de calçons amb bufes impermeables a la tècnica i a la modernitat.

El dret a la nostàlgia. No vull dir que els pobles amb història no tenguin dret a la nostàlgia, el que es perillós és la contemplació ineficaç del passat. Damià posà molt d'esment en evitar l'oblit d'aquell món tan estimat per ell: «es convertí en el seu cronista», diu Sebastià Verd. I féu de tot, de pare de família a periodista de primera mà. Un «Toter». I travessà de la regió de la il·lusió al racó del desencant, composant aquest mapa que grava el burill del temps. «Sabem que la pressa d'abraçar el futur amb la mirada / Atura sempre el bategar d'aquesta poesia imaginada que ens venç / Mentre la vida ens mena a una existència traginada.»

Un home franc. Quan Campos, i tot l'interior de Mallorca, du camí de convertir-se en un barri residencial de Palma, un poble dormitori, pisos i més pisos, cases i més cases... Això, d'avui en dia, ben segur, seria un altre dels maldecaps d'en Damià. Com aquells que el feren anar al «cuartelillo», o li feien perdre clients de la seva fàbrica. Tanmateix, com diu Damià Pons, «era naturalment generós, no li resultava imaginable la possibilitat d'escatimar cap esforç en benefici dels amics, de la llengua, del país». Devia ser així. Dugué la seva malaltia amb coratge i discreció. Però, «La poesia no ens estalvia l'angoixa, ni el desassossec. La poesia no ens fa immunes a la vida. La poesia no modifica el destí d'un país, ni millora les males persones...», li escriu Lluís Maicas. Ell ho sabia. Malgrat tot, remarcaria la seva franquesa i també el sentit de l'humor, que en tenia, i molt, ja que pareix que únicament hi pervivia el sentit tràgic de la vida. No.

Davant la mar a la gatzoneta. Jugava de defensa. Però pareixia que envestia. Albert Camus sempre deia: «El que més he après de la moral i les obligacions dels homes ho dec a haver jugat al futbol». També pintava la mar, floculava d'un lloc a un altre, de la galàxia a la terra d'aquí, encastats els seus mons, com un 'condonsillo' damunt el pit d'un hippie. Amb les seves paradoxes, encobridores de la gran literatura. M'agrada molt imaginar-me en Damià, assegut a la gatzoneta davant la mar, és la meva imatge refugi: «La mar no vol cavalls que trenquin el paisatge, / Amb tota la blavor que sura damunt l'alga. / La veu que veim amb arbres, romp amb esquits de temps / Tot els murs que ara sobren, al paradís on som.» (A reveure Damià!).