L'eina de combat

Bé, idò aquells que he esmentat en les primeres retxes, que ben bé podrien parlar de si han augmentat les reserves d'aigua, o de quants de litres se n'han estalviat en el rec dels camps de golf amb aquestes pluges agostenques tardorals, dia sí i dia també, ni que ressuscitassin l'ossamenta de n'Encarna Sánchez, ressusciten el tema de la llengua. I és que, realment, no tenen gaires temes de què parlar, no tenen cap estríngol per rapinyar la pell als nous governs. La veritat és que sembla com a molt curiosa la seva incoherència: quan ells governen allò que sempre prediquen és que de la llengua no faran una qüestió, no en faran un problema. Mentrestant, es dediquen a legislar models trilingües a l'ensenyament, munten una televisió autonòmica que incompleix pels tots els costats la Llei de normalització lingüística o doten de sistemes parlants la seva flota d'autobusos en què l'única llengua present és la castellana. O desfan en tres mesos tota la tasca de quatre anys de la Direcció General de Política lingüística. I llavors, com qui ofereix una plàtera de gambetes torrades al poble diuen això: no en volem fer un problema.

Molt bé, siguin una mica conseqüents i no en vulguin fer un problema allà on no n'hi ha, sobretot quan encara aquests nous governs que ells volen enderrocar encara no han tengut temps d'invertir la dinàmica genocida que les mesures d'inanició que ells posaren en pràctica havia generat.

Per ells la llengua no és només una eina de comunicació, com defensen quan governen, sinó que és una eina de combat, de generar problemes allà on no n'hi ha. I han de mantenir viu el problema perquè, en absència d'altres raons, han de tenir alguna cosa per entretenir-se el remuc. Parlava dissabte passat de Fernando Torres i de com en el Liverpool, la llengua d'ús és l'anglès, perquè el futbol és un joc col·lectiu, és la suma compactada de moltes individualitats i és un element que els dóna cohesió. I ningú no ho discuteix. Allà, l'entrenador els obliga, a cop de siulet, a expressar-se en anglès. Sabem que no cal anar imposant una llengua a cop de siulet, que hi ha altres maneres no «tan autoritàries» "l'autoritarisme només és ben vist si va en sentit contrari, o si es tracta de pagar a hisenda o la taxa de clavegueram" que poden tenir a recuperar la llengua. Es tracta de generar dinàmiques positives que la facin necessària, que la facin necessària i que generin un puntet d'orgull entre els seus usuaris. Llavors, la resta, els que acaben d'arribar o que han arribat fa estona i mai no han tengut la curiositat de capbussar-s'hi poden sentir-s'hi atrets, per formar part del grup, de la col·lectivitat que els ha acollit, que tot no sigui menjar tombet i coca amb verdura. Ho saben, els del PP, que és una eina de cohesió social, la llengua i que quan la gent entra en una determinada dinàmica d'integració, no és tan traumàtic com volen suposar que és. Però clar, això espanta la dreta. Perdre aquest bastió seria perdre un objectiu privilegiat des d'on llançar sagetes enverinades als actes de govern. Per tant, quan no governen, han de fer veure que sí que és un problema, han d'alçurar tan demagògicament com poden la població. És, si no tenen munició més important, la seva eina de combat.