Un dia als Pirineus Orientals pot ser molt curt, molt més d'allò que hom té previst, sobretot si no ha ponderat prou bé les emocions. Al Conflent he redescobert la «Mallorca del Nord», allò que podem anomenar l'altra banda de la ratlla, la Mallorca continental integrada en aquell espai que coneixem com a Catalunya Nord. Durant hores he tornat a percebre el país que volem o voldríem ésser, un país que té mil noms però una sola ànima i milions de sensibilitats. Pasqual Maragall ha parlat sobre la gestió de la diversitat, perquè res que no sigui divers no té futur. Allò que podem entendre a l'altra banda de la ratlla, en aquesta banda del país, és que el paisatge fa el país i de la capacitat de gestió del paisatge, en depèn el futur. Francina Armengol, per la seva banda, insistia en la necessitat de redissenyar aquest futur, d'incorporar-nos-hi, perquè el futur de Mallorca depèn, en part, de la seva imaginació i la seva capacitat per fer-se present en aquesta constel·lació euromediterrània, en aquesta euroregió que dóna sentit en clau de segle XXI a allò que aspiram a ser. Allò més cert, sentit aquesta música, és que val la pena apostar amb contundència per aquesta idea alternativa, per allò que forma part del nostre inventari de creences identitàries. Maria del Mar Bonet, en el concert que féu dijous a la nit, a l'església de Sant Pere de Prada de Conflent, cantava allò de «Tinc un amor petit», una cançó que reflecteix perfectament allò que hem pogut viure durant aquesta diada. «Tinc un amor petit i em pos a ballar si li donen corda». Si li donam corda, si tenim la capacitat de bufar amb cura perquè el caliu torni a fer prendre la flamerada. Un foc que no ha de destruir, sinó donar escalfor i fer posible una idea nova de fer política, una forma transversal d'entendre el territori i un missatge nou per a tots aquells que encara tenen capacitat per imaginar un país en català.