algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 21°
21°

La néta del rei

Era una senyora amable i monumental, tant per la figura esponjosa i abundant com per la personalitat expansiva i la xerrameca descordada, impulsiva i sense aturall. Devia tenir prop d'una seixantena d'anys i la maduresa li pesava tant que ja estava a punt de convertir-se en inapel·lable vellesa. A ella, però, no semblava que això "ni la vellesa, ni la lletjor, ni la mort quan li arribés el torn" li hagués d'importar gens. Els seus moviments eren greus i feixucs, més per culpa d'una fatiga molt antiga que no a causa de la serenitat que confereix l'edat a les persones experimentades. Pel que vaig saber després, d'experiència, aquella senyora en tenia, i molta; però això també li era indiferent. Vestia amb una falta de cura absolutament implacable: la seva vestimenta invariablement consistia en uns pantalons enormes i folgats i en un seguit de camises vulgars més pròpies d'un adolescent sense recursos. Es veia d'una hora lluny que res no l'hauria importunat més que ser invitada en alguna festa sumptuosa i haver de posar-se un elegantíssim vestit de gala per assistir-hi. Era molt culta, li agradaven la literatura, l'art, el cinema i fer viatges arreu del món sense gairebé descansar. Parlava un italià rotund i polit, però estriat per un accent vagament extravagant. La raó, em va explicar, era que, si bé havia viscut gairebé tota la seva vida en terres italianes, el seu pare era afganès i la seva mare iraniana. La vaig conèixer durant un viatge que vàrem fer durant un parell de setmanes amb la meva dona amunt i avall de Síria. Com que ens interessaven algunes ciutats i monuments que estaven en zones apartades de les ciutats més emblemàtiques i importants, decidírem de llogar un taxi i no estalviar-nos cap de les visites. El preu, en aquelles latituds, poques vegades és un problema, i després del regateig de rigor ho és encara menys. A més, bé es mereixen un petit sacrifici monetari les perdurables runes romanes d'Apamea, les fascinants i enigmàtiques ciutats mortes bizantines, la fortalesa de l'impetuós Saladí i el Crac dels Cavallers, un castell medieval construït per les tropes franques que representa en pedra tots els somnis romàntics d'aquest món. Sigui com sigui, a última hora se'ns va presentar l'oportunitat d'abaratir encara una miqueta més el preu. L'aprofitàrem. L'única condició era que havíem de compartir el taxi amb una altra parella, que estava formada per la senyora amable i monumental ja mencionada i per una amiga seva (o potser eren amants: no ho aclarírem). Per una sèrie d'atzars, tots quatre acabàrem compartint un parell d'excursions en taxi. La confiança, doncs, va anar creixent. I crec que va ser el tercer dia que la senyora de pare afganès i de mare iraniana ens va contar (encara no sé si creure-m'ho) que era la néta del penúltim rei de l'Afganistan, Aman Allàh, que va haver d'abdicar l'any 1929 i que va morir al seu exili de Zuric l'any 1960. Ens ho va contar amb alegria, com qui conta una facècia, i a mi tot plegat em va resultar novel·lesc i impressionant. Sobretot, quan va evocar com el seu padrí, durant una temporada, va coincidir a l'exili amb Don Manuel II de Portugal, l'últim rei lusità. Ens va contar, la senyora monumental i amable, com es planyien, tristos, solidaris, els dos reis derrocats, per tot el que havien perdut i que ja mai no recuperarien: «Ai, benvolgut Amman Allàh...»; «Ai, benvolgut Don Manuel...» Certament, és una història bella i estranya. El que no és tan estrany, potser, és que jo ara l'hagi recordada, precisament quan un altre rei "aquest amb la corona ferma i el tron ben assegurat, i els vassalls lleialíssims" està a punt d'acabar les seves vacances en aquesta Illa. Aquesta Illa que tantes vegades pareix que està molt més lluny de Portugal que de Síria.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.