Una biografia de Marià Aguiló

No és que ningú li negui la condició de patriarca o «home clau» de la Renaixença, ni la vastitud de les recerques a les quals es va abocar, ni "per descomptat" la condició de precursor de mossèn Antoni Maria Alcover i de Pompeu Fabra. Ni tampoc ningú, mínimament informat, sostindrà la manca d'interès de la seva biografia, amb el seu ben arrelat pessimisme i la seva obsessió per la mort, obsessió que el va portar a escriure: «Aquell dia de temença / ¿seràs tu el meu confort? / Millor que el de naixença / sia el jorn de ma mort». I igualment a compondre, durant molts d'anys, un poema en memòria de la seva mare morta, precisament en l'aniversari del seu traspàs i donà origen al seu Llibre d'aniversaris. De totes maneres, el que potser ja no desperti cap interès sigui el seu patiment per la condició de descendent "real o suposada, qui ho podria establir amb total certitud?" dels jueus conversos d'aquesta terra de Cavorques, circumstància que va esser la causa de la satisfacció i l'elació que va sentir quan va passar a viure a Barcelona, una vegada que els seus valedors Joaquim Rubió i Ors, Pau Piferrer (l'autor dels tres volums de Recuerdos y bellezas de España dedicats a Catalunya i a Mallorca) i Joaquim Roca i Cornet li aconseguiren un lloc de treball en la Biblioteca Pública de la metròpoli, de més a més encaminant la seva vida professional cap a «la feina més adequada a les seves aptituds i als seus interessos culturals», com assenyala Margalida Tomàs. Perquè, òbviament, no es podia trobar marc més adequat pel desenvolupament i la satisfacció de les seves dèries que el món de les biblioteques i dels arxius.

La lectura d'aquesta biografia m'ha duit a consultar la informació disponible a internet i la veritat és que "ben al contrari del que sol passar usualment (la meva opinió és que, avui dia, internet és la millor enciclopèdia que un pot consultar)" els resultats han estat més aviat decebedors. Molts de lletraferits i filòlegs actuals deuen tenir moltes més pàgines dedicades. Que ningú es pensi, però, que hagi fet aquesta consulta perquè hagi trobat poca cosa el treball de Margalida Tomàs. De fet, hi he après moltes coses, com, per exemple, que un poema de Marià Aguiló, Esperança, fou retirat de concurs dels Jocs Florals de 1859, a instància d'Antoni de Bofarull, «perquè encara que tenia una gran qualitat literària, presentava massa característiques dialectals mallorquines» i, en aquella època, el reglament del certamen prescrivia que els treballs presentats havien d'estar escrits en «pur català» (posteriorment això és va modificar, per iniciativa del mateix Marià Aguiló). De manera semblant, Margalida Tomàs ens explica que hi ha haver un moment en què la participació dels escriptors mallorquins en els Jocs va arribar a produir un cert desassossec entre els participants del Principat, pel gran nombre de premis que s'emportaven.

Una altra qüestió que servidor ignorava és que s'hagués donat una certa relativa politització del Jocs Florals, procés que s'hauria produït al mateix temps que es deteriorava la qualitat literària dels treballs presentats. Marià Aguiló, que defensava un catalanisme cultural , literari i lingüístic, i que no acceptava que aquests temes o aquestes causes poguessin utilitzar-se per fer política, sembla que se'n va ressentir ferm d'aquesta evolució. Margalida Tomàs ens ho explica molt bé. També queda prou ben reflectida la fama que va arribar a adquirir de no acabar mai les tasques començades, malgrat que les dues causes principals d'aquesta «incapacitat d'enllestir feines» és ben possible que fossin la immensitat de les comeses que volia complir, d'una banda, i, de l'altra, el rigor amb què volia fer-ho. Fins i tot la seva mateixa creació poètica "«tota ella de la seva època de joventut», segons ens informa l'autora" serà corregida una i altra vegada, en un procés que no acaba més que amb el seu traspàs, en el qual el va assistir el futur bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, amb l'ideari del qual sembla que coincidia tant.