Aquest matí assolellat però fresquitxol m'ha empeltat la tanyada de la comprensió i la condescendència més profunda. Situats al divendres desset d'agost, dia de Sant Jacint de Polònia segons el calendari, i a la vista d'una fotografia de l'extot don Jaume Matas i Palou amb un cove de raors a la Colònia de Sant Jordi, ben ample de pit, consciència i vergonya, amb un somriure que li omple tota la cara i en té molta, mentre els seus exincondicionals comencen a gatinyar-se de valent per mor de la rabiosa comandera, i les galtades ja sonen com les maçoles quan les feien voltar per setmana santa perquè el bonjesuset era mort i no podien repicar les campanes, vells emprius, deia, ara mateix em ve de bri donar forma a aquestes notes que havia preses en el lapse d'un temps, tot referint-me als ignots atzars de la vida, gens ni mica perdurable, com vaig deixar dit per escrit fa poc.
Hem de voler suposar que va ser un desgraciat atzar que, fa uns quants mesos, tota la cort sanitària del Govern balear, la consellera davant davant, inauguraren a bombo i platerets el Centre Joan Crespí per a discapacitat. I a més convidaren la reina dona Sofia a l'esdeveniment, que el temps ens ha fet ben coneixedor que en lloc d'honor, li feren befa, es rigueren d'ella i de tots nosaltres. I llavors n'hi ha que critiquen «El Jueves». I el segresten. Par que la vegi per la televisió, la senyora consellera, alçant i baixant la capçalera automàtica d'un llitet buit davant la mirada atenta de la consort borbona. Per malastrugances de la vida que mai vénen totes soles, resulta que encara no se sap del cert quan estarà llest, el centre aquest. Males llengües, ments brutes i entorcillades, diuen que va ser un acte clarament electoralista i amb utilització partidista de la institució monàrquica. Ja sabeu, sempre n'hi ha que saben trobar ossos al lleu. I entenen tap per carabassa. Que l'Ajuntament de Ciutat donàs llum verda al macroprojecte comercial de Ses Fontanelles tot d'una, ja!, després d'haver perdut les eleccions municipals, quan ja estaven governant en precari, en funcions, és i representa també una fortuïtat evident, claríssima, la casuística, coses de la divina providència. No faceu cas dels malpensats de tota la vida, maldeventrosos ressentits cabrons, que diuen per les raconades que, com que ja estaven cobrades les comissions de la promotora per allò de poder envestir les despeses de la campanya electoral, havien de tirar per endavant cucales posades. A lloure hi ha gent molt dolenta, buf!
També amb les mateixes circumstàncies, a toro electoral passat, don Abel Matutes, aquell senyor eivissenc savi entre els savis, portà el Govern de les Illes Balears davant els tribunals, en la persona de la consellera d'obres públiques dona Mabel Cabrer, per mor de l'autovia de l'aeroport d'Eivissa, a causa que considerà que els canals d'evacuació de les aigües pluvials desemboquen dins una finca de la seva propietat. El fet és a causa, tothom en té clara opinió, que no hi havia pensat abans, no hi havia acudit, no sigueu dolentots. És de tots sabut que don Abel sempre ha estat molt prudent en les seves coses, a part de no mesclar mai per mai els seus negocis amb la política.
Allò dels 1'2 milions d' al Calatrava per l'avantprojecte de l'òpera, i l'augment del 70% a pagar al doctor Beltrán pel lloguer de la Posada de Biniatrò, dos què tals més. Ha vingut així, fortuïtats, atzars de la vida. I no us escolteu els que, roïns, mal alletats a raig i roll, baixet i a cau d'orella comentin que l'arquitecte filigranes en realitat el que ha fet ha estat cobrar al comptat, rup a rup, l'escultura del Puig de Sant Pere que «regalà» a Palma, i que al bon pitot ginecòleg Bartomeu se'l va compensar econòmicament del ben previsible comiat d'IB3. Quanta mentida i perversió, ai, si la mala lletrada fos música, quin conceeert...!
