algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 21°
21°

Reflexions...

Crec que hi ha poques persones que fan la feina que haurien desitjat. Per desgràcia jo no som una de les afortunades. La meva llarga història laboral inclou des de dependenta, llogar cotxes, treballar per al Consell de Mallorca fent nets els camins d'herba, colze a colze amb els acollits a la Sapiència i els gitanos de Son Banya, una experiència molt enriquidora, fins a mil i una cosa més que ja he oblidat. No tenir estudis no obre les portes precisament. Fa un grapat d'anys, acabada d'arribar a Barcelona i després de dedicar-me a concertar neteges de cutis a domicili, vaig aterrar dins el món immobiliari, el més salvatge de tots, i ja mai més no n'he pogut sortir. Quan el pop pega per les cames t'aferres a qualsevol cosa. Tot això ho venia a dir perquè, darrerament i de cada vegada més sovint, som testimoni d'un fet al qual no m'hi puc acabar d'avesar. He hagut de fer el cor fort davant el dramatisme dels desnonaments deguts a no poder complir amb el pagament d'uns lloguers abusius i aprendre a tancar els ulls davant del robatori que suposa llogar vertaderes solls a preu de vivenda de luxe. Però res comparable al fet de què parlava abans. Tot comença quan sona el telèfon i la pregunta tantes vegades escoltada: «Vostès lloguen pisos? "Sí, senyora. "És que tenc un pis per llogar». Fins aquí tot de lo més quotidià. Però, quan l'anònima veu comença a explicar els motius pels quals vol llogar el pis el meu cor comença a fer-se petit. La frase no per tantes vegades sentida deixa de fer-me mal. És que hem portat la mare (curiosament sempre solen ésser mares, no pares) a una residència i volem llogar el seu pis. Encara hi ha les seves coses, però el poden ensenyar si hi ha algú interessat».

Les seves coses. Estranys poden violar tota una vida. Culejar pels calaixos i profanar els secrets més íntims. Poden fer befa, sense cap compassió, de la decoració passada de moda, mirant amb menyspreu aquells pedacets fets de ganxet i que per ventura encara guarden la llum dels ulls de la dona, quan encara hi veia, i cada dia darrera la finestra teixia amb fil els seus somnis. Haver d'escoltar la crueltat: «el pis ens agrada, però supòs que trauran tots aquests "trastos"». Tota una vida convertida en fems de contenidor.

La poca sensibilitat de certa casta de fills d'exposar públicament, sense cap pudor, la intimitat dels pares, és una cosa que mai no podré entendre ni acceptar. No vull jutjar el fet de dur-los a una residència, cada casa és un món i la vida és prou complicada per criticar fets sense tenir coneixement dels motius que els han fet prendre aquesta decisió. Encara que la frase «yn pare pot mantenir deu fills i deu fills no poden mantenir un pare» no és d'ara.

Darrerament, cada vegada que compr un llibre o un objecte que m'agrada, no puc deixar de pensar en la inutilitat del fet. He anat guardant moltes coses al llarg de la meva vida, massa i tot. Moltes vegades, quan arrib a ca meva, després d'haver viscut un d'aquests trists episodis, contempl els meus quadres, els meus llibres, les meves coses i pens: què serà de vosaltres, estimats, quan jo ja només sigui una nosa per als meus fills i per a la societat...

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.