Fa unes setmanes se comentava aquí la certa preocupació que se nota en el PSOE respecte a les pròximes eleccions nacionals. L'afer de Navarra per una banda, l'aixecament de la bandera espanyola per l'altra "amb el neofitxatge de Bono, entre d'altres símptomes" i tot, per suposat, sobre la realitat dels resultats del passat 27 de maig que suposaren la primera derrota electoral del PSOE "en vots a tot el país" de Zapatero.
L'anàlisi se pot completar ara amb una notícia apareguda aquesta setmana. El partit de Fernando Savater està ultimant la seva presentació que, si s'ha de fer cas al publicat, se produirà a finals de setembre a Madrid. Quan se va començar a estendre el rumor sobre la possibilitat que aquest partit se pogués fundar, ja se parlà aquí sobre la conseqüència que podria tenir: ser un risc per al PSOE i, per tant i indirectament, una gran ajuda per al PP. Passats els mesos se va concretant la possibilitat. És difícil que una formació així doni la sorpresa i obtengui representació. Tot i que no cal descartar-ho en alguna circumscripció. Perquè el seu principal actiu és la pàtina de respectabilitat esquerrana "Savater i, se diu, Rosa Díez" allunyada dels cants de sirena nacionalista que han encisat una part del PSOE oficial. A moltes províncies de l'interior d'Espanya i del nord, poc poblades, els socialistes i conservadors se reparteixen els escons fent impossible "per la llei d'Hondt" que una tercera força n'obtengui. Tanmateix podria ser factible que una minva de vot progressista cap al PSOE degut a la «preocupació» per l'estructuració del país vagi a parar a aquesta nova força i en alguna província esclati la sorpresa, degut a la migradesa del cens i, per ventura, a una participació inferior a la de 2004. No és probable, però hi cap la possibilitat. No obstant això, la principal aportació d'aquest partit serà l'erosió d'imatge de Zapatero a tot el país i el potencial risc que implica.

Si se tractàs d'un partit a l'estil de Ciutadans, sense respectabilitat política ni ideològica, si bé amb frescor, no implicaria cap maldecap per al PSOE. Perquè la participació a unes generals és sempre superior a les eleccions locals i regionals, i una formació d'aquesta mena veuria limitada la capacitat d'erosió per mor de la més baixa abstenció. Més encara perquè els suports mediàtics estarien ancorats a la dreta per òbvies raons, com passà amb Ciutadans. Tanmateix no és el cas del partit de Savater. El filòsof i activista disposa d'una ampla cobertura mediàtica. I, paradoxalment, és la del grup PRISA. La suposada nau capitana dels mitjans prosocialistes. És difícil, per no dir impossible, que un lector d'EL PAÍS, oient de la SER o espectador de Cuatro i de CNN + vegi en Savater un submarí del PP. No ho és. De fet connecta millor, com José Bono, amb la ideologia tradicional socialista de base que no d'altres dirigents socialistes d'aquells que se'n diuen federalistes, com alguns dels bascos, catalans i gallecs. Encara que se decretàs l'ofegament públic de Savater la seva respectabilitat al respecte està fora de dubte, i el seu coneixement social és suficient com perquè un eventual «silenci mediàtic» no l'afecti gaire.

En el context abans referit, l'aparició del partit de Savater encaixa i explica l'actitud del PSOE de no donar per feta la victòria. Si la participació segueix la tendència a la baixa de les més recents conteses electorals, és obvi que els principals damnificats "en relació a 2004" seran els socialistes. I això, sobre la realitat de la derrota del 27 de maig per 150.000 vots de diferència sobre el PP (quan quatre anys abans havia guanyat per 250.000) fa versemblant el risc que podria suposar el nou partit progressista, en el sentit d'impulsar encara més la desviació d'uns vots que si bé per ventura no li donarien rèdits a ell, en forma d'escons, podrien evitar que els socialistes sumassin un nombre de diputats preciós.