I ara què et penses? "m'enfloca el meu amic de casa bona" A en Macià de ca na Dolça, que és Macià de tota la vida, la dona li diu Maties. I després d'aquest comentari em fita, rialler, més interessat per saber com encaix la nova que no per la resposta que li pugui donar. El meu amic de casa bona va néixer amb el govern de Lerroux, de manera que ha tingut l'oportunitat d'observar tres quartes parts del segle passat. Viu a un poble des Pla. És intel·ligent, irònic, senyor. Les coses canvien sense remei, em vol dir. I em parla d'altres temes que, de manera anecdòtica, permeten visualitzar el canvi entre dos mons. Em diu: Les festes patronals no són res sense les quatre espires de les rodelles, però ara encenen uns focs que semblen de València i no paren fins que tothom té l'ansa del coll esguerrada de tant de mirar per amunt. Li demano si ell els mira, els focs. Ben alerta...! "em respon", les coses fetes sense mesura no m'atreuen gaire. Vol saber si m'he fixat en les ensaïmades de festa major. Li dic que em fa retrocedir més de mig segle, però que tinc ben present aquelles ensaïmades d'un temps, grosses com a rodes de carro; tan estufades, que s'aixecaven quatre dins de la llauna, i que en desenfornar-les embaumaven mig carrer. Idò ara són petites, planes, i, a més a més, en fan de torró, em diu el meu amic de casa bona. Dec posar cara de sorpresa, perquè afegeix: N'hi ha de farcides de crema i de nata, però com que tothom en va fart, ara en fan de torró. Els canvis en el farciment dels quemullars arriben, també, als gelats. El gelat de festa ha d'ésser d'ametlla, d'avellana o de crema "m'explica", però els que més es venen són els de mango, d'alvocat o de pistatxo. I saps què fan els al·lots? N'empastifen pertot i no se'ls acaben. L'ahir i l'avui, la claror i l'ombra, la gent que hi era i ja no hi és: tot això és subjacent a les paraules del meu amic de casa bona. Continua: L'altre dia era a la botiga i va entrar una coneguda a comprar jamón. Em guaita, sorneguer. Afegeix: Perquè en el meu poble, la gent que darrerament ha fet quatre duros mai no ha tastat el cuixot, s'atipa de jamón. L'anècdota té segona part. Era dia feiner i, tot i això, la coneguda del meu amic de casa bona havia de preparar un primer plat de cuixot amb meló. No m'ho va dir, ell, perquè no vol semblar classista, però quan era jove aquest era un plat habitual a la carta del Grand Hotel o de l'Alhambra, i menjar-lo fora d'aquests llocs hauria estat una frivolitat força cridanera. Mira tu "va exclamar-se", amb l'aliment que té un aguiat de cigrons! Tanmateix, no hi havia, en aquest comentari, cap menyspreu envers els de baix que volen menjar com els rics, sinó una crítica amable per l'abandó dels hàbits alimentaris de sempre. No vaig aprofundir en la qüestió, però segur que m'hauria dit que els senyors d'avior no deixen passar cap setmana sense menjar llegum. Mai no li he demanat quina ideologia té, perquè suposo que és la més apropada a la seva manera de veure el món. Aquesta gent "no ell, sinó el seu grup social", ha festejat amb el regionalisme, s'ha compromès amb Maura, ha enfollit amb la CEDA, s'ha embrutit amb Falange, ha menyspreat en silenci el militarisme franquista i poaleja en les vivències pròpies a la recerca, no d'una identitat, sinó d'un llenguatge escaient als temps actuals. Que no és el dels calvianistes ni el dels Jaumeterceristes, és obvi. Ja s'ho trobaran...! Jo acabo l'article recobrant la conversa amb el meu amic de casa bona. Em conta: A una nina del meu poble li diuen Omita. Poso cara d'estranyesa. Omita...?, repeteixo. Em diu: Fa el nom per la padrina, na Jerònia. Ara la meva estranyesa és absoluta. Torno a demanar: Na Jerònia...? M'ho aclareix: De Jerónima, en castellà, Jeromita. I de Jeromita, Omita. Em mira i somriu. Canvia o no canvia, el món...?, em demana. I tot seguit es porta els dits de la mà dreta a l'ala del capell, en un gest de comiat. Fins un altre dia, mormola. Que sigui prest, li responc.